Cerca de crítiques

Enquesta

El Lobgesang dels Mendelssohn

2/11/2016 |

 

Programa: Lobgesang de Mendelssohn. La gran cantata romàntica

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

Quan es tenen bons ingredients a l’abast, si es sap barrejar-los i aquests estan disposats a barrejar-s’hi, el resultat acaba sent excel·lent. Els símils culinaris estan molt suats, però això reflecteix el que va succeïr al quart programa de la temporada de l’OBC dirigida de nou pel seu titular Kazushi Ono, que va tenir com a fil conductor el diàleg entre els germans Fanny i Felix Mendelssohn, amb la cantata Lobgesang (1831) de Fanny i la posterior Segona Simfonia homònima (1840) de Felix, a mig camí entre la simfonia i la cantata. Un programa interessant, on a més aquest fil conductor estava vinculat amb naturalitat a la reivindicació d’una “Barcelona Antimasclista”, en relació a l’injust paper secundari que la filla major dels germans Mendelssohn es va veure obligada a ocupar davant de Felix, tal i com succeeix en tantes altres ocasions en la història de la cultura occidental, i no en un temps ni espai remot com alguns podrien pensar. El més inexplicable, un descans de vint minuts després d’una primera part de dotze dedicada a l’obra de Fanny Mendelssohn.

Pels suspicaços, la inclusió de la compositora d’Hamburg no se sosté simplement per un gest reivindicatiu com succeeix en altres ocasions. Estem parlant d’una autora d’ofici i sensibilitat, que sap administrar el dispositiu vocal i orquestral amb un llenguatge molt ric que s’incorpora amb espontaneïtat a la tradició després d’aquest etern punt de partida que anomenem Johann Sebastian Bach (per cert, una influència que va tenir en el seu primer tamís una altra dona: la seva mare Lea Salomon, que havia estudiat amb un deixeble -molt possiblement- del mateix Bach, Johann Philipp Kirnberger). No podem considerar aquest Lobgesang de Fanny Mendelssohn que l’OBC tocava per primer cop com una peça destacada dins del seu interessant catàleg, especialment prolífic en la producció per a piano i música de cambra. Malgrat tot, l’obra té factors d’interès, i aconsegueix concentrar orgànicament una immensa riquesa intertextual sense derivar en la simple juxtaposició, amb una gran diversitat de motius tractats de tal manera que el conjunt no desemboca en la dispersió. Transmetre-ho amb consistència i claredat en les línies és important, però també amb un so noble, i així ho va fer l’orquestra particularment en la “Pastoral” que precedeix a l’entrada del cor. Després va ser precisa en l’ajust amb cor i solistes, però massa apocada en passatges que segurament demanaven major expressivitat. Va brillar la soprano belga Ilse Eerens de preciós timbre i vibrato en les seves intervencions i una mica més discreta va mostrar-se María Hinojosa; una soprano dotada d’una tècnica excel·lent que no obstant això va ser emplaçada en un paper que no li va afavorir, sense passar de la correcció i amb greus poc abundants. El cor, format pel Cor Lieder Càmera i el Cor Madrigal es va mostrar compacte i segur, com a preludi del meritori rendiment que donaria a la segona part.

La Segona Simfonia de Mendelssohn és formalment propera a una cantata, cosa que es fa patent des de la contundent entrada del cor després dels tres moviments instrumentals que inicien l’obra. Si alguna cosa defineix la partitura és la immensitat, la cara oculta de la bellesa, allò que tant atemoreix a allò “clàssic” en tots els períodes de la història. El mateix any que s’estrenava a Leipzig aquesta obra, a Berlín escrivia Bettina Brentano –una altra dona condemnada a viure a l’ombra dels homes– pensant en Hölderlin: “Quan un es mou massa a prop dels déus aquests el condemnen a la misèria”. El romanticisme va obrir les ales i va llançar un jo desbordat a l’infinit sense mesurar les conseqüències; no és l’extrem que es manifesta en molts paràmetres d’una obra d’expressivitat justa i dosificada, que busca la recurrència en un petit motiu de dos compassos articulats en la pregunta i resposta de trombons i cordes, i que va ser encarregada per celebrar el quart centenari de la impremta; és a dir, de la llum de la raó projecta a la història. Però sí formalment pot caure en la disgregació, i el potent dispositiu amenaça constantment amb diluir el discurs. La connexió amb la grandiloqüència beethoveniana és indiscutible tot i que sigui un factor superficial, i en qualsevol cas un llegat que Mendelssohn coneixia bé des de la batuta. Perquè la immensitat no degeneri en descomunal i excessiva, el control de les dinàmiques i l’administració sonora són tan difícils com decisius. Ono va parar atenció a això i ho va aconseguir amb moments de calidesa, precisió i nitidesa sonora. De nou, una gran prestació de Eerens, i va ser al duo de sopranos de l’Andante on Hinojosa va aconseguir un esplèndid empastament amb la veu de Eerens i la massa coral. Per la seva banda, Satoshi Nishimura va deixar un record agradable de la seva primera visita; encara que fos excessivament prudent en certs passatges, va ser un tenor dramàtic impecable d’emissió rotunda des del recitatiu, que va fer gala d’un registre agut espontani al costat de l’expressivitat de Eerens a l’Andante previ a l’última intervenció del cor. A excepció de moments puntuals en els quals era francament difícil controlar el volum d’emissió en relació a l’orquestra, la prestació del cor va ser el més destacat del concert. Van oferir un estil cuidat sempre, amb una consistència sense esquerdes i una magnífica imbricació entre les seccions que va merèixer els aplaudiments al final. Al costat de la profunditat romàntica, aquest Lobgesang va trobar l’adequada lleugeresa als arcs i la delicadesa en fustes i metalls. Ono va canalitzar amb intel·ligència el dispositiu orquestral i vocal amb un delicat treball d’orfebre en el matís, un factor imprescindible perquè sobresortís a cada moment allò essencial, sense risc a que l’anècdota el sepultés. Potser també, qui sap, la pedra fundacional del que pot arribar a ser el seu llegat per a aquesta orquestra, que continua mostrant aquesta temporada signes molt positius, malgrat que no acabi d’omplir les butaques com s’ho mereix.

 

Diego Civilotti
Núvol