Cerca de crítiques

Enquesta

20 anys de pedrera: el Don Giovanni de l’Escola d’Òpera

30/10/2016 |

 

Programa: Mozart: Don Giovanni

Lloc i dia:Teatre de La Faràndula de Sabadell

 Mozart: Don Giovanni

Carles Pachón (Don Giovanni), Pau Armengol (Leporello), Tatyana Bogdanchikova (Donna Anna), Anna Niebla (Donna Elvira), Marta de Andrés (Zerlina), Albert Cabero (Masetto), Gerard Farreras (Commendatore). Cor AAOS. OSV. Daniel Martínez Gil de Tejada, director. Miquel Gorritz i Pau Monterde, direcció escènica.

Teatre de la Faràndula de Sabadell. 29-10-16.

 

Des de 1996 els Amics de l’Òpera de Sabadell han demostrat el seu compromís amb les joves veus gràcies al projecte “Escola d’òpera”, una de les cites més importants de la temporada musical a Catalunya per aquells que tenen una visió estructural de l’organigrama musical. Enguany celebren 20 anys que se sumen als 35 d’activitats del AAOS i s’ha pogut celebrar una segon funció de l’Escola, fet que repercuteix en el creixement i confiança dels joves cantants. I com a efemèrides honorífica, la funció es va celebrar el dia en que es complien 229 anys de l’estrena de Don Giovanni de Mozart a Praga. Més enllà de les puntualitats i el nivell diferent de cada intèrpret, cal avalar el bon nivell vocal i escènic general en un projecte que, per a la majoria dels integrants, era la primera producció operística seriosa. L’empatia i compenetració dels vuit protagonistes fruit de l’intens entrenament durant dos mesos en una obra tan llarga i exigent com Don Giovanni prima abans que qualsevol valoració tècnica.  

 

Una pedrera que despunta

 

A esmentar la soprano Anna Niebla (Donna Elvira) la veu més completa, homogènia i més resolutiva del cast. Si bé alguns aguts van resultar sap matisar amb intel·ligència, té l’extensió adequada al rol i metall en veu. Les seves àries, especialment “Mi tradì” (acte II), van ser resolutives en intensitat i en la dificultat de l’ornamentació. Carles Pachón (Don Giovanni) de timbre homogeni, sense problemes significatius de tessitura però amb una emissió fixa i un volum suficient que creixerà amb els anys. Marta de Andrés repetia escola i va cercar la difícil línia mozartiana amb èxit amb considerables millores en el recolzament del diafragma i l’articulació d’ornamentacions respecte la Comtessa de l’any passat. Bona impressió malgrat la necessitat de dominar un instrument de cert pes, un paper excessiu als seus mitjans i una tècnica que m’aventuro a copsar en fase de canvi, la que causar la soprano russa Tatyana Bogdanchikova (Donna Anna). Per aquesta raó la manca d’afinació en alguns passatges, aguts un pèl cridats i altres irregularitats són circumstancials davant la valentia demostrada d’un rol tant complex i exigent.

 

Del Don Ottavio de Joan Francesc Folqué cal destacar l’esforç en mantenir la línia i les possibilitats d’una veu lírico lleugera força bonica, evidentment a polir. Si el fraseig, col·locació i musicalitat de l’inici  de la seva ària “Il mio tesoro intanto” (acte II) són la base de la seva progressió, hi ha camí. Finalment Pau Armengol (Leporello), va esdevenir un gran motor de la funció amb una prestació teatral molt convincent (encertades les referències musicals en l’escena del sopar) tot i que vocalment es percep novell; mentre que Albert Cabero (Masetto) i Gerard Farreras van complir amb semblants traces.

 

Daniel Martínez Gil de Tejada va dirigir l’OSV cuidant l’acompanyament i l’equilibri, aconseguint meritoris ensembles (difícils de concertar especialment pels cantants novells) i un bon idiomatisme mantenint la coherència del discurs i tremp dramatúrgic. El mèrit afegit venia donat per ser la quarta funció consecutiva pel mestre, l’orquestra i el cor (encara que la presència sigui mínima), prèvia a la funció de diumenge del cast professional i amb l’assaig general de l’Escola dimarts. És a dir, sis dies consecutius interpretant aquesta òpera. Per aquest motiu no ve al cas assenyalar petites errades de la corda o desajustos de tempo puntuals

 

Un model a reconèixer

 

Convocatòries com aquesta permeabilitzen la societat cap a un espectacle essencial en el valor inherent de les humanitats i l’art. Un principi pel que l’Associació Amics de l’Òpera de Sabadell treballa més a Catalunya que la majoria de teatres estatals i basant-se en un pressupost fins a deu vegades inferior a alguns d’ells. Una dada: en una sola producció d’aquesta entitat el talent català hi té més cabuda que en tota temporada al coliseu de les rambles barcelonines. Davant èxits artístics com aquest, cal seguir demanant a les autoritats polítiques i econòmiques un just reconeixement a l’ètica de Mirna Lacambra. Es construirà el nou teatre d’òpera a Sabadell amb i en les condicions necessàries?

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell