Cerca de crítiques

Enquesta

Les germanes Labèque amb Il Giardino Armonico a Torroella

25/8/2004 |

 

Intèrprets: Il Giardino Armonico, dirigit per Giovanni Antonini. Katie i Marielle Labèque (pianoforte).

Lloc i dia: Església de Torroella de Montgrí, dilluns 23 d'agost. 24è Festival Internacional de Músiques

Com a l'obra d'El Bosco, en aquest jardí eminentment italià hi trobem de tot, des de la rigorositat alemanya d'un gran ofici, fins a la bogeria genial que no es tira enrere davant cap obstacle. És una cosa que només té la genialitat, la virtut de trobar una personalitat ben definida dins la rigorositat metronòmica. Casos com aquest es donen rarament, però quan apareixen són un autèntic regal, per a l'oïda en aquest cas, per a la vista i la reflexió en el cas d'El Bosco. Però en el concert de dilluns, hi trobem petites coses (potser manies meves) que ens van deixar més indiferents que en els anteriors del mateix conjunt. Jo crec que va ser la inclusió en el programa d'autors que per a mi són «menors» (sempre dins d'uns valors indiscutibles, és clar). Em refereixo a les obres de Boccherini i Carl Philipp Emanuel Bach. Per a mi, el menys interessant dels tres fills de Bach que compten en la història de la música és justament aquest, amb una simfonia a la qual salvava justament el ràpid final, més interessant, valent i profund que la resta de l'obra, una mica insulsa. El mateix fenomen el podríem veure a l'obra de Boccherini. Feliçment salvaven el programa Mozart, amb una obra molt bella, gairebé desconeguda pel públic, el concert en mi bemoll major per a dos pianos, i la simfonia de Haydn Els adéus, una broma molt seriosa que segurament li va valer per part dels Esterházy una afectuosa però seriosa advertència: «Molt graciós, però no ho repeteixis. Els criats no marxen del saló sense el permís dels senyors.»

Un altre criat al servei dels senyors, Mozart, va tenir l'audàcia d'acomiadar-se sense permís. Va ser ell, juntament amb «papà Haydn», com es coneixia afectuosament el mestre de mestres, el que va imposar els primers passos o fonaments del moviment romàntic. Dic això per explicar per què la versió del seu concert -reconeixent el valor de tots els intèrprets- ens va semblar curta d'ales. El pianoforte era ja insuficient (ho seria més endavant molt més per a Beethoven) i la versió «galant» (neta, graciosa, interessant) quedava curta, amable, però mancada del dramatisme necessari implícit en aquesta obra. Tant Haydn com Mozart i Beethoven anaven avançats a la seva època i necessiten una bona dosi de «romanticisme» com a visió estètica, no literària. De totes maneres, tot va ser, com sempre passa amb aquest meravellós conjunt, d'una perfecció difícilment superable. Puc afegir-hi alguna cosa més? M'hi atreviré. No seria sobrer que el conjunt de corda es reforcés amb alguns violins, un més per corda, per assolir una certa insuficiència de so que ens demanava de vegades l'oïda.
Eduardo Rincón
El Punt