Cerca de crítiques

Enquesta

Plus-Minus o com transformar el temps

30/10/2016 |

 

Programa: Sampler Sèries. Plus-Minus

Dijous 27 d’octubre es va inaugurar la temporada de Sampler Sèries a l’Auditori, amb una instal·lació de Joanna Bailie que reflexionava sobre el temps i l’espai a partir d’una fotografia, i un concert interpretat pel col·lectiu Plus-Minus amb obres de Bailie que tractaven de la dilatació del temps i de Bryn Harrison, basades en el concepte de repetició, que demanaven una escolta molt atenta.

El riu Tàmesi, ancià i impertorbable, passa pel sud d’Essex, una ciutat tranquil·la al nord-est de Londres. Apartada del bullici de la capital, no està prou lluny, tanmateix, com per restar aliena a l’horror de les bombes que, durant la Segona Guerra Mundial, assetjaren la ciutat. “En la cara d’aquests estudiants encara hi ha por, colpits per la violència”, em deia Joana Bailie, autora de la instal·lació audiovisual Long slow sweep (“escaneig llarg i lent”) que es presentà dijous al Foyer de la Sala 2 de l’Auditori. Tècnicament, la intervenció no tenia cap secret: tres pantalles i tres altaveus. Però què transmetien? Nostàlgia. Les pantalles estaven disposades una al costat de l’altra en ordre decreixent i cadascuna estava connectada a un altaveu. L’impacte emocional que havia produït a Bailie la peça es copsava a cada segon. Basada en una fotografia de 1946 que l’artista havia trobat a casa dels seus pares, il·lustrava la típica imatge escolar, amb tots els estudiants i professors de la Royal Liberty School, disposats en semicercle per ser encabits tots en la instània, persones amb qui Bailie va estar més o menys lligada. El secret de la peça rau en el fet que l’autora va descobrir que la foto no es va fer amb un simple “clic”, sinó que va caler gairebé un minut per captar tota la panoràmica, a manera de filmació horitzontal. Per tant, aquí entraven en conflicte l’instant, que podia copsar ella a la fotografia, amb el temps que es va trigar en fixar-la. Aquesta dilatació del temps és el que li va donar la idea de mostrar la imatge amb tres pantalles (si les superposaves, la fotografia quedava sencera a nivell vertical) per on es passejava la imatge expandint el temps, de dreta a esquerra, escanejant cada rostre ferit per la brutalitat. Per il·lustrar musicalment el moment, Bailie ha escollit una cançó molt popular de 1943, moment en què Europa estava en plena guerra, com a representativa del moment històric. No ens esperàvem que el tema Wish me luck as you wave me goodbye sonés de forma ortodoxa, sinó que es feia realment irreconeixible pel tractament que l’artista n’havia fet.

El concert es va iniciar pròpiament amb Artificial Environment No. 8 i Artificial Environment Nos. 1 a 5, també de Bailie. Ambudes peces, com la de Bryan Harrison, Repetitions in Extended Time, són per a electroacústica mixta. És a dir, que es combinava el so d’un instrument acústic amb música electroacústica. Aquesta, durant tot aquest concert, tenia origen en la vida real, de manera que era gravada i tractada, i no creada artificialment amb un ordinador.

A Artificial Environment No. 8 la calma i la serenor es van percebre des de la primera nota, en una obra que requeria una escolta dispersa i no focalitzada, centrada en el conjunt de la música –l’”escolta reduïda”, de Pierre Schaeffer. Amb només un instrumentista, un pianista –que tocava de forma ortodoxa- interaccionava amb un so ambiental d’on era difícil descobrir la procedència, a banda que sonava com una nebulosa dilatada. Segurament eren elements de la naturalesa que, poc a poc, anaven transformant-se en murmuris i finalment sons de la ciutat, com campanes o sirenes. És el pas de la Natura a la Cultura sota una òptica musical. Mark Knoop –que va dirigir la tercera peça- tocava amb tal delicadesa que semblava que acaronés un infant. Les seves mans es traslladaven per tot l’àmbit del piano amb suavitat, molt en consonància amb la música “ambiental” que sonava, que es va mantenir en un registre de dinàmiques intermig, sense pianos massa marcats ni crescendi ni forte. El conjunt estava recobert d’una aura on cadascú podia buscar a dins d’un mateix els records més evocadors, a partir de la suggeriment de la música.

Per la seva banda, Artificial Environment Nos. 1 a 5 era una perllongació de la mateixa idea de dilatació del temps, de diàleg entre l’artifici i la realitat però, en aquest cas, no deixava sol, a la intempèrie, el pianista, sinó que l’ensemble Plus-Minus, acompanyat de l’electrònica, estava format per un piano manipulat, un violí, una viola, un violoncel, una flauta i un clarinet. La veu de la compositora sonava de manera que explicava allò que anàvem sentint, però de vegades el so era sinusoidal, es perdia o es barrejava amb els instruments. Per tant, la vocació pedagògica de l’artista quedava truncada per la seva pròpia voluntat. És una peça extremadament minimalista on el so instrumental no es mou de l’àmbit central i on els instruments, més que sonar, suggerien. Fins i tot en algun moment podíem copsar una reinterpretació de la Klangfarbenmelodie schönberguiana, és a dir, de la “melodia de timbres” (el so és el mateix, o amb poques modificacions d’altura, però qui canvia és l’instrument que l’emet). Amb pocs elements s’aconseguia un impacte emocional molt fort, perquè la música, persistent, s’anava filtrant pels nostres porus sensitius com una dolça dosi de pau concentrada en càpsules sonores. L’oient entrava en un estat d’ataràxia, d’impertorbabilitat, molt procliu a la reflexió i la pura contemplació. Sens dubte, aquells sons tenien un clar significat sentimental per a l’autora, que es lligava amb la vida quotidiana.

L’obra de Bryan Harrison, Repetitions in Extended Time, es basava en l’antiga idea musical de la variació, però en aquest cas d’unes cèl·lules molt petites que s’anaven repetint. La repetició és la base de la comprensibilitat, deia Schönberg, perquè l’oient és capaç de processar millor la informació a nivell intel·lectual. Però Harrison no volia aconseguir només això –que també- sinó demostrar que, seguint la filosofia d’Heràclit, el que sona “és el mateix i no és el mateix”. Recordem: “No et banyaràs mai dues vegades en el mateix riu, perquè és el mateix i no és el mateix”. L’escolta havia de destriar la novetat d’entre una base prefixada on el piano prenia més protagonisme que els alres instruments. Tornant al geni vienès, “la veritat es revela en la petitesa” (Kleinigkeit), deia, i són aquestes petites dosis sonores plenes d’autenticitat que tenien un impacte directe en el receptor, que assumia la música que sentia com una part integrant de la seva memòria personal ja no present, sinó pregona.

Aina Vega Rofes
Núvol