29/10/2016 |
Programa: Mozart: Don Giovanni
Lloc i dia:Teatre de La Faràndula de Sabadell
Carles Daza (Don Giovanni), Toni Marsol (Leporello), Núria Vilà (Donna Anna), Eugènia Montenegro (Donna Elvira), David Alegret (Don Ottavio), Sara Blanch (Zerlina), Joan Carles Esteve (Masetto), Sino Kim (Commendatore). Cor AAOS. OSV. Daniel Martínez Gil de Tejada, director. Pau Monterde, direcció escènica.
Teatre de la Faràndula de Sabadell. 26-10-16.
L’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell (AAOS) ha encetat la temporada en que celebra 35 anys d’activitat ininterrompuda amb un Don Giovanni que és un exemple de les credencials que els caracteritzen: cantants autòctons, pressupost molt just però ben aprofitat, i un èxit artístic i de públic que reafirmen allò que he escrit fins la sacietat: són l’autèntica òpera de Catalunya. La seva realitat dista de ser una entitat polititzada –de moment- ni estar dirigida per tecnòcrates o gestors que conceben l’art des de l’òptica mercantil. Al capdavant hi ha un lideratge procedent del món musical i interessat vertaderament en el fet artístic i els seus agents.
Per això, amb 200.000 euros menys de pressupost aquesta temporada cal preveure que les escenografies mantindran l’esquematisme, la funcionalitat i l’escassa varietat d’aquesta producció on hi domina un espai negre símbol de la mort, la nocturnitat i l’amoralitat del personatge. L’atrezzo complementari només peca per l’excessiva recurrència a estàtues com element ambiental majorment sufragat per la direcció de cantants.
En aquest sentit la tasca de Pau Monterde extreu rendiment als protagonistes i les seves relacions amb teatralitat i expressivitat. No obstant, el ridícul (i irritant) llençol vermell enmig d’una falsa tempesta en la mort de Don Giovanni anorrea la versemblança que un infart o un fosc general amb un focus sobre el llibertí haguessin brodat.
Amb un repartiment força equilibrat, Daniel Martínez Gil de Tejada va conduir la Simfònica del Vallès i el cor amb la professionalitat que el caracteritza. El discurs musical polit, amb detalls significatius (violoncels al “Batti-batti”, per exemple) jugava amb una sonoritat que sense ser historicista combinava puntuals paràmetres d’aquesta escola en vibrato, contrastos dinàmics i matisos d’articulació. Sense que la vessant orquestral arribés a el principal pols narratiu l’estrena, en conjunt, va ser de les més convincents de les darreres produccions.
Tàndem protagonista
Un pols dut per la figura centrípeta protagonista encarnada per Carlos Daza que va signar la seva actuació més satisfactòria en un rol d’aquesta exigència, si bé ha d’aportar major sensualitat i caràcter de cràpula. La veu no presenta problemes de tessitura, manté la línia noble i de kavalierbaríton assenyalada en tantes ocasions transmetent comoditat i gust en l’autoritarisme i el domini de la situació. Dicció impoluta en el recitatiu, legato majestuós i sentit dramàtic arrodoneixen un personatge de tessitura força idònia a les seves actuals possibilitats.
Toni Marsol torna a fer tàndem amb Daza gràcies el punt d’histrió i les taules escèniques que omplen un personatge que recorre a les maneres conegudes d’altres rols amb parangonable eficàcia. Vocalment Leporello no li presenta dificultats de tessitura remarcables.
Les “Donna”
Igualment tant Nuria Vilà (Donna Anna) com Eugènia Montenegro (Donna Elvira) van mostrar bona línia de cant superant les agilitats –tot i puntuals notes obertes i precipitació al final de llurs àries-. De la primera cal reconèixer una millora tècnica sorprenent en termes d’homogeneïtat, metall i tècnica, així com major presència escènica en relació a la Susanna de la temporada anterior. Memorables recitatius per intensitat dramàtica. Montenegro llegeix bé el patiment i debilitat de Donna Elvira però li manca un punt d’indignació al primer acte en un ventall emocional que la soprano ha demostrat conèixer. Es percep treballadora i ha polit alguns vicis (només tres atacs sul sotto) amb major homogeneïtat en el registre mig-agut, sense estridència a l’agut i amb un volum que li asseguren presència en els ensembles. Uns trets que, a parer del signant, la feien teòricament més adequada per Donna Anna. El problema? Un registre greu àfon insuficient per a la línia abrupta de Donna Elvira.
Completaven el repartiment, David Alegret (Don Ottavio) debutava a l’entitat i en el paper demostrant que és un tenor de fraseig elegant i acurat en idiomatisme; Sara Blanch (Zerlina) d’una idiosincràcia escènica i musical que en breu clamarà per grans teatres; i dos baixos, Juan Carles Esteve (Masetto) i Sinho Kim (Commendatore), perfectibles en impostació i gruix tímbric, més infantil que rude el primer i tediós el segon.
Cinc detalls
Primer: el respecte de la superposició polirrítmica amb dos conjunts instrumentals afegits en escena a la festa de l’acte primer. Segon: l’absència de músics com de “hausmusik” i “música escènica” durant el sopar de l’acte segon per raons d’austeritat pressupostària. Tres: la significativa assistència d’autoritats municipals cada vegada més compromeses amb un dels valors de la ciutat com són la música i el teatre. Quart: la credibilitat en la coreografia de la lluita d’esgrima. I, per últim i com de costum, molta concurrència procedent del barri marítim de Sabadell engruixint un públic que estranyament va estar molt entregat amb aplaudiments des de l’inici de la funció, i més tractant-se de Mozart.