Cerca de crítiques

Enquesta

Un incendi de passió, dansa i llegenda

28/10/2016 |

 

Programa: Banda Municipal de Música de Barcelona

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

El públic es trobava arraulit, com els primers homes, expectants en la nit davant la flama d’una foguera; a punt de deixar-se endur per una màgica història. El capvespre prometia emocions, i, sobretot, calidesa. Salvador Brotons apareixia tot donant la benvinguda a un auditori quasi bé ple, convidant també a acabar d’omplir les darreres files de la sala durant els concerts d’aquesta temporada per a un ple absolut. En agraïment als músics de la Banda Municipal de Música de Barcelona i al 130è aniversari recent commemorat de la formació, per a l’ocasió, Salvador Brotons compongué i instrumentà durant aquest estiu una obra inèdita, Romança i Aire de Tango, op. 139, que encapçalaria el concert.

Una obra que es desenvoluparia en dues parts diferencials, sent la primera d’un caire més líric amb bells diàlegs entre l’oboè solista i la banda i on es va poder apreciar des d’aleshores un gran desplegament simfònic amb la poderosa presència dels metalls. El lirisme es veuria contrastat amb una continuació que apujava la pistonada fent emergir una nova constant rítmica i d’amalgama molt vivaç. Una nova atmosfera que es va veure afavorida pels elements de percussió que revestien el rerefons subtil d’un tango a través dels diàlegs entre els metalls i la incursió del saxo solista com a nou element conductor. El ritme accelerat de les progressions de la banda acabaria portant a un tutti esplendorós que reprendria el tema principal per concloure l’obra de forma brillant.

Dos anys enrere (2014) ja es va deixar sentir per primera vegada en petit format al festival d’Alzira SBALZ, del País Valencià. Ara, sentiríem el Brass Quintet Concerto per a quintet de metalls i banda simfònica, que reconvertia l’obra escrita originalment per a piano i els 5 solistes de vent-metall en un desplegament simfònic on no trobaríem doblats cap dels instruments solistes dins la banda. Era el torn d’atorgar el protagonisme a l’Spanish Brass, un dels quintets de metalls més actius i refermats de l’Estat, conformat per Carlos Benetó i Juanjo Serna (trompetes), Manuel Pérez (trompa), Inda Bonet (trombó) i Sergio Finca (tuba).

L’obra, d’uns vint minuts, es trobava dividida en tres moviments ben diferenciats entre sí. L’Allegro, el primer, de forma sonata; s’estructurava amb un tema inicial que duia a la presentació dels cinc solistes, tot alternant una textura de diàlegs i alhora persecutòria amb l’acompanyament de la banda, i finalment amb una reexposició encara més àgil que el tema inicial, però amb l’al·licient poderós dels cinc metalls solistes integrats al cos de la banda. L’Andantino, el segon, destensava el clima efervescent amb què s’iniciava l’obra, amb harmonies més serenes i el gronxant tempo del ritme ciciliano, tot i que amb una part intermèdia més cinètica, iniciant-se i concloent en la mateixa placidesa. Finalment, el Presto leggero del tercer moviment, oferia novament una represa agitada del tempo amb el cos de clarinets de la banda i el diàleg alternat de les dues trompetes solistes, tot plegat en una síntesi de virtuosisme i agilitats de gran complexitat. La part central que conduiria al clímax presentava una progressió majestuosa amb el color solista de la trompa i els metalls al costat de l’acompanyament simfònic. La coda, explosiva i de màxima espectacularitat mostrava a un Salvador Brotons vital i eufòric que dibuixant les dinàmiques d’un final apoteòsic va fer arrancar en aplaudiments i aclamacions tot l’auditori en el darrer sospir sonor.

La segona part s’iniciava tot presentant un dels compositors més populars a Catalunya en el camp de la música tradicional i coral, la cobla i la sardana; però tampoc sense oblidar allò que feu per tal de consagrar el teatre líric català. Enric Morera, a principis del s.XX va intentar instaurar un model propi pel que fa a l’òpera catalana. Però el fet que les seves obres haguessin estat pensades per aglutinar el caire culte i la música popular, en aquell moment no va resultar un bon maridatge, fet que moltes d’aquestes òperes, de reminiscències wagnerianes, restaren en l’oblit fins a dia d’avui als pocs anys de la seva estrena. Si bé, l’any passat, un conjunt de l’ESMUC va recuperar Titaina (1912) en una versió orquestral reduïda; enguany, la Banda Municipal de Música de Barcelona ho feia amb un fragment de Tassarba (1916), òpera conseqüent a Titaina i que s’endinsà en la mateixa temàtica social i quotidiana dels gitanos, una provident referència trobada també en l’antecessor romàntic de la Carmen de G. Bizet.

La instrumentació de Joan Lamote de Grignon presentava Escena i dansa del foc, un abstracte de Tassarba de caire molt tradicional, amb una presència obstinada i rítmica que ens apropava al misticisme d’un ritus vers les flames. A la banda, sumats també alguns instruments de cobla per excel·lència i de clara afectació a la textura total de la formació, com el tible i la tenora. Destacaren la clara incidència de la percussió en tot moment i la segmentació de les parts de la dansa on restaven molt clarament diferenciats els fragments que la composaven, amb un tema intermedi de caràcter més lúgubre i contrapuntístic que acabaria reconduint-se fins a la reexposició del tema principal per concloure la peça.

Ígor Stravinsky composà el seu primer ballet, l’any 1910, per als Ballets Russos de Serguéi Diáguilev, a París. El 1919, el mateix compositor en féu una suite, reunint en cinc episodis els moments clau de tota l’obra. L’adaptació per a banda, amb instrumentació de Joan Alfonso, era la que la Banda Municipal de Música de Barcelona ens oferiria aquell vespre. Seria inútil comparar la versió per a banda de l’orquestral, fet que ambdues amaguen matisos que les fan especials en les seves pertinents execucions. L’obra per a banda va ser interpretada amb gran habilitat, destacant sobretot les textures ben trobades entre els saxòfons i els clarinets al llarg del desenvolupament dels tres primers números, fet que generava un efecte molt ornitològic per la gran presència de vents-fusta emulant el so i moviments de l’au.

La part de més devastació sonora, el quart número, va atorgar un protagonisme absolut als metalls envers els vents-fusta, que als darrers moments semblaven fugir en la imatge d’un perfecte aleteig d’ocell. Potser la part més particular a nivell de textura és la del Berceuse, on l’efecte que atorgaria la corda en la versió orquestral és pràcticament insubstituïble en banda, fet que s’ha de recórrer a d’altres tècniques per trinar o sostenir les notes més llargues amb la mateixa intenció. Tot i aquest petit símil, les afectacions tècniques que demana la partitura talment adaptada per a la formació van ser resoltes amb molta eficàcia i rigor.

Després de l’espectacular final, es tancava el cercle amb una propina… Què podia unir els tres compositors del programa? Sí, parlàvem del foc. El foc passional del tango, El foc místic de Tassarba i el foc mitològic d’un ocell llegendari. Però si a més, una anècdota del passat hagués portat Stravinsky a escriure una inèdita sardana? Encara és un misteri… o, potser, qui sap, una llegenda urbana, si és que realment el geni rus arribà a escriure per a cobla; però, hi ha qui diu encara que restà tan meravellat durant la seva visita a Catalunya en presenciar la interpretació de Juny, popular sardana de Juli Garreta, que escriure per a una formació tan singular com aquesta es convertí en un dels seus propòsits.

Andreu Martínez Miret
Núvol