Amb pas ferm, el Quartet Gerhard s’està confirmant com una de les realitats més estimulants del panorama musical català. La seva actuació al Petit Palau coincidia amb l’aparició d’un magnífic CD amb què un nou segell, Seed, comença una coratjosa (i més en els temps que corren) singladura. Disc i concert tenien en comú el Quartet núm. 2 del compositor que dóna nom al grup, Robert Gerhard (just homenatge a un dels gegants de la nostra música), una partitura austera i sense concessions, que va rebre una lectura d’una concentració per moments gairebé esfereïdora.

Va ser un dels punts àlgids d’una vetllada no exempta de puntuals màcules en termes d’afinació i estabilitat rítmica, contrarestades per la cohesió entre els quatre instrumentistes i l’expansivitat gairebé demostrativa del seu so. En conjunt, la menys satisfactòria de les versions escoltades va ser la del Quartet KV387 de Mozart, la joia que obre la sèrie que el compositor de Salzburg va dedicar a Haydn. La urgència expositiva dels Gerhard sovint ofegava la respiració de la música (l’arrencada del primer moviment va ser massa confusa), i l’oasi estàtic al cor de l’ Andante cantabile semblava més un efecte artificiós que una conseqüència lògica del discurs. Alguns dels recursos que no lligaven del tot amb Mozart van donar més bon resultat en Smetana. La colpidora peroració de la viola amb què comença el Quartet núm. 1 ‘de la meva vida’ del compositor txec, traduïda de forma exemplar per Miquel Jordà, va ser la porta a una lectura rica en contrastos, del lirisme més efusiu a un irresistible impuls dansaire, fins que la música es clou en ella mateixa resignadament, reflex de la sordesa que va afectar el compositor txec. El Quartet Gerhard va estar més que a l’altura de les exigències tècniques i anímiques de l’obra, com també ho va estar en l’estrena del Quartet núm. 2 de Salvador Brotons, compositor convidat aquest curs al Palau. Els Gerhard van excel·lir tant en les entotsolades cantilenes de filiació xostakovitxiana com en l’energia alliberadora del final.