Cerca de crítiques

Enquesta

Josep Caballé i l’OBC

11/10/2016 |

 

Programa: Josep Caballé i l’OBC

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

Més enllà del major o menor interès que pugui suscitar la partitura, la cèlebre Rapsòdia sobre un tema de Paganini que reuneix el nom de dos llegendaris virtuosos presenta tants desafiaments tècnics com públic consegueix d’atraure a les sales de concert. Amb una direcció austera però eficaç, llevat d’alguns excessos de voluminositat en determinats passatges –gairebé inevitables, d’altra banda, en l’escriptura recarregada de Rakhmàninov– l’orquestra va lluitar per ajustar-se a la musicalitat i gracilitat del macedoni Simon Trpčeski, que va substituir amb solvència la baixa a últim moment per malaltia de John Lill. La seva interpretació, mancada de certa claredat a la introducció, va assolir estabilitat ben aviat per projectar un so dotat de frescor i d’una articulació diàfana fins i tot en els fragments més vertiginosos, tot aconseguint gran cohesió en els diàlegs cambrísticos amb l’orquestra. La jovialitat de Trpčeski a les propines va ser el més aplaudit del concert: primer amb una inspirada versió de la famosa Vocalise de Rakhmàninov en un duo al costat del violoncel·lista Mariano García; després, amb la fogositat despreocupada exhibida al costat del concertino Cristian Chivu en un arranjament d’una peça popular macedònia per a acordió, l’instrument amb el qual Trpčeski va encetar la seva carrera musical. En definitiva, la primera part va oferir un contrast de lleugeresa, servint d’entrant al moll simfònic que se li venia damunt al públic de l’Auditori a la segona part, davant del qual alguns temorosos van optar per fugir en el descans, deixant una mica més desangelada una sala que ja tenia una assistència molt discreta.

Trista vida la que s’esvaeix sense haver degustat els monuments simfònics de Shostakóvich, compositor que, a més, és un dels fils conductors de la temporada. La Vuitena encarna la solitud d’un home que va ser capaç d’escriure un quartet de corda dedicat a la seva pròpia memòria, i que pocs anys més tard –després del Congrés Nacional de Compositors de 1948– veia com es consolidava una trajectòria de persecució contra la seva música que havia tingut en l’absurd desterrament de Lady Macbeth i els despropòsits del Pravda el seu moment emblemàtic. En aquesta simfonia, des de l’Adagi de l’extens primer moviment es xifra l’angoixa tràgica que no deixa de créixer, fins que esclata parcialment a l’Allegro non troppo. El bon rendiment de l’orquestra seguint la treballada batuta de Caballé va aconseguir mantenir la fluïdesa del discurs, constantment assetjada per elements externs a ella, on afortunadament el joc de contrastos es va poder apreciar: tant les textures cristal·lines i la subtilesa en el fraseig, com les estridències abocades en acords que voregen els límits de l’audible. En aquest apartat la direcció de Caballé va subratllar amb fermesa la càrrega dramàtica de l’obra, sense mostrar vertigen en ralentir adequadament el tempo per destacar l’acumulació de tensions que crepiten ja en aquest adagi que obre la partitura, tot aconseguint que l’atmosfera de desesperació penetrés en el discurs musical.

L’eventual reducció del dispositiu i el recurs al banal són aquí tràgics i profunds com en els monuments mahlerians. Com es recorda tantes vegades, també aquí conviu allò sublim amb allò grotesc en un agre sarcasme capaç d’encadenar tensions fins a l’extenuació. Entendre l’ambigüitat que batega en el fons de l’obra i, alhora, administrar les tensions, no és fàcil. L’orquestra ho va aconseguir, permetent-hi a més que es poguessin percebre les subtileses subterrànies que no deixen de brollar. El bon treball del director va trobar complicitats des del primer moviment tant en l’excel·lent rendiment dels metalls, com en uns incisius contrabaixos. Les subtils transformacions des del segon moviment i la concisió a través de la qual el compositor rus exposa les idees en el tercer, demanen claredat i escrupulositat en la direcció, i en línies generals ho van trobar, deixant com a única màcula una certa precipitació de les cordes en el segon Allegro non troppo. Un magnífic empastament entre el matalàs sonor de les cordes i les esplèndides intervencions de trompa i flauta en el Largo va donar pas a un Allegretto de factura lluminosa, en el qual va excel·lir el treball precís del fagot, la vehemència dels violoncels i la càlida nitidesa de l’oboè. Caballé va saber traduir la partitura en forma de gran fresc al qual no li va faltar ni la subtilesa analítica ni la dimensió emotiva; allò que sobre Xostakóvitx va escriure Antoine Goléa després de sentir aquesta obra: “En els seus gegantins frescs simfònics s’escolten els sanglots del dolor i la cançó de l’esperança de tot un poble i tota la humanitat”.

Ens espera aquesta temporada una Sisena sota la direcció d’Ono, la Simfonia de Cambra op. 110ª amb el violinista Daniel Hope i una Quarta amb la col·laboració de l’Orquestra del Teatre Mariinski, sota la batuta de Valeri Gergiev, en una de les cites marcades en vermell de la temporada (fins i tot per aquells qui han fugit d’aquesta magnífica Vuitena). Tindrà més o menys seguiment a la taquilla, però tinc la impressió de que el treball d’aquesta orquestra amb l’obra simfònica de Xostakóvitx pot donar molt bons fruits a llarg termini, si efectivament el treball i la programació de les properes temporades els aprofiten. Lamentablement em genera més dubtes de que rebi el recolzament i la resposta que es mereix.

Diego Civilotti
Núvol