CRÍTICA

L’argumentació emprada fa unes setmanes per a L’aplec del Remei de Clavé pot ser aplicada també per a la recuperació de Tempesta esvaïda de Joaquim Serra a la Fira Mediterrània. De nou tenim el (re)descobriment d’una faceta ignorada d’un compositor, en aquest cas associat a la cobla i la sardana, que el 1936, ja en plena guerra, va estrenar aquesta deliciosa comèdia lírica. El llibret de Carme Montoriol, sense ser un prodigi d’imaginació -amors i desamors amb final feliç en un ambient mariner-, dóna peu a Serra per crear una partitura d’irresistible frescor melòdica, en què el costumisme conviu amb una delicada vena poètica, incorporant, de pas, certa ambició formal (les reaparicions de la cançó de l’emigrant) i un notable refinament en l’orquestració.

L’esforç de recuperació editorial (Ficta Edicions ha publicat el llibret i un enregistrament) i de producció han donat bons fruits, amb només dues petites reserves: una poc destra teatralització dels escassos diàlegs retinguts en aquest concert, i una amplificació que diluïa plans sonors (era realment necessària?). Diego Martin-Etxebarria va dirigir amb bon pols una notable Orquestra Camera Musicae i un eficaç Cor Lieder Càmera. En un títol estrenat pel mític Emili Vendrell, era d’esperar que la part de tenor, Antoni, fos la més substanciosa, i Roger Padullés la va assumir amb elegant lirisme i agut ferm. El seu cor es divideix entre dues germanes, Mercè (una lluminosa Elena Copons) i Clara (Anna Alàs i Jové, evocadora en la cançó del mar i la donzella). Toni Marsol va fer tota una creació dels números còmics del Patró Marí mentre que Xavier Mendoza com a Guillem tancava de forma irreprotxable l’equip de protagonistes.