Sola a l’escenari, a Martha Argerich no li agrada gaire ser-hi, per aquest motiu fa anys i panys que no protagonitza recitals i prefereix la companyia d’una orquestra, un altre solista instrumental o un grup de cambra. El Bach que va oferir en el concert inaugural de la temporada d’Ibercamera pot ser considerat, per tant, com un privilegi, i no deu ser casualitat que la peça escollida, la Partita BWV 826, ja estigués en un disc del 1980 dedicat al compositor alemany i hagi aparegut ara i adés en les seves actuacions. La pianista argentina la va traduir amb una perfecta claredat de veus i una articulació d’una nitidesa absoluta en el fulgurant capriccio conclusiu, sense deixar de banda una emotivitat ben controlada en la sarabande.

En companyia, Argerich ha fet del suport als joves músics un dels eixos de la seva activitat. En aquest cas, els afortunats van ser els integrants del Quartet Quiroga, un dels millors grups de cambra espanyols. Si Bach va ser un regal, Schumann va ser un prodigi encarnat en el Quintet opus 44, un dels cims més enlluernadors de tota la literatura de cambra romàntica. El temperament llegendari d’Argerich va propulsar de forma fulgurant el discurs en l’impulsiu moviment inicial i en un scherzo (repetit com a propina) que tallava l’alè, amb piano i cordes encalçant-se de forma enjogassada. El caràcter fúnebre del temps lent va tenir la contenció desitjable, mentre que en el no menys enèrgic final Argerich i els Quiroga es van llançar a cor què vols en la fuga amb què culmina aquesta partitura única.

Cert que la sonoritat esvelta, sense greix, de les cordes, amb un segon violí (Cibrán Sierra) que semblava més líder que el primer, a vegades cedia davant l’allau pianística. Aquesta mateixa sonoritat, amb un vibrato sota control, restava una mica de densitat al Quartet op. 51 núm. 1 de Brahms, però els Quiroga van mantenir en tot moment un bon equilibri entre forma i expressió.