Cerca de crítiques

Enquesta

Per començar ‘frescor’ rus

2/10/2016 |

 

Programa: OBC. Concert inaugual

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

Sembla que finalment enguany l’OBC tindrà un director titular que exerceixi com a tal i deixarem de veure un director nou cada cap de setmana. O gairebé. De moment les sensacions generals d’aquest primer concert de la temporada són bones. Anirem veient com evoluciona.

Pel que fa al concert inaugural d’aquest cap de setmana, començar aquesta crònica ressaltant quelcom de nou i quelcom de vell. Com a novetat esmentar que Ono va triar obres poc o mai interpretades per l’Orquestra. Ell mateix destacava aquesta idea en entrevistes de fa uns dies ressaltant que volia donar un aire fresc, renovat i diferent a aquesta inauguració. Per altra banda, pel que fa al ja conegut, l’esquema del programa, tot un clàssic amb l’OBC: alguna obra breu d’un compositor contemporani, normalment el compositor resident; un concert amb solista de renom; i una simfonia a la segona part, com a plat fort.

La vetllada arrencà amb dues obres del compositor resident Hèctor Parra de qui l’OBC ja havia interpretat alguna composició en temporades anteriors. Es tracta de les dues primeres experiències orquestrals del compositor, una de caire aquàtic (Lumières Abissales – Chroma I) i l’altre d’inspiració terrestre (Kárst – Chroma II) de qui Parra va exposar-ne al públic assistent les seves motivacions inspiracionals i musicals i a oferir alguna guia d’escolta que aquest cronista considera que van ser insuficients, i tot i la incomprensió general el públic les va rebre amb l’habitual cortesia (i fredor).

Amb Rakhmàninov va arribar el millor. Com a intèrpret d’absoluta referència  per a aquest compositor, Leif Ove Andsnes deixà clar des dels primers compassos la seva comprensió de l’obra, que reivindica com a síntesi perfecta del llenguatge musical de Rakhmàninov, on s’aprecien influències de russos contemporanis com Stravinski i Prokofiev, i també d’americans com Copland i el jazz (sembla que es decidí a escriure aquest concert després de conèixer Rhapsody in Blue de Gershwin). La seva lectura sincera i controlada, lluny de les massa sovint exhuberants lectures de Rakhmaninov, juntament amb una bona coordinació amb una orquestra que sonava àgil i precisa, ens regalà una bona lectura del menys conegut dels quatre concerts del rus. Durant el bis de rigor Andsnes buscà una estètica que li és pròpia, la nòrdica, interpretant la preciosa Romança del finès Jean Sibelius.

Després de la pausa l’OBC interpretà una de les simfonies menys interpretades de Txaikovski, i amb raó. Veritable pastitx musical, farciment d’idees gairebé sense desenvolupar i sobtats i incomprensibles canvis de ritme i de tema, abusant dels metalls i silenciant una corda gairebé absent en llargs passatges es tracta d'una obra estranya, que té una forma més de suite que pròpiament de simfonia i és l’única amb tonalitat major el que li dóna un to optimista –nerviosament optimista, diríem- que la travessa. La interpretació de l’OBC va ser correcta.

Ignasi Albors
Catclàssics