CRÍTICA

Veure un espectable líric al Claustre del Carme del Castell de Peralada ja és per si mateix un luxe, perquè la funció només es representa un dia i per a un reduït grup de 170 persones que, distribuïdes al voltant de les arcades, miren el centre del pati tot fent-nos una idea de com devien ser els inicis de l’òpera a Barcelona al convent de Montsió, en el que foren els orígens del Liceu. Una iniciativa que només un festival com el de Peralada pot acollir. Aquest any fou el torn de Claudio Monteverdi en una proposta escènica de Joan Anton Rechi que amb el nom de Combattimento recollia peces musicals que Monteverdi dedicà a l’amor –principalment dels Madrigali guerreri e amorosi, Scherzi musicali, L’Arianna, L’incoronazione di Poppea i d’alguns dels seus llibres– i que sense solució de continuïtat es representaren sobre un ring de boxa situat al bell mig del claustre.

Un concepte relativament arriscat, com els que es duen a terme escènicament avui dia quan es posa en escena música antiga o barroca i que resultà interessant al principi, especialment en Il combattimento di Tancredi e Clorinda, en què va funcionar molt bé, però que va trontollar en altres peces per a les quals el context de la boxa estava agafat amb pinces i podia semblar més aviat un concert escenificat. Tot i això, una bona iniciativa que apropa aquesta bellíssima música de Monteverdi en un altre format.

Per a l’ocasió, el Festival de Peralada comptà amb un compacte equip nacional. Començant per les Vespres d’Arnadí, dirigides per Dani Espasa al clavecí, que ens obsequiaren amb el bon nivell musical al qual ja ens tenen avesats. Llàstima que l’acústica del claustre, molt oberta, no afavorí el so d’aquest conjunt. En la part vocal, es comptà amb un repartiment jove format per la soprano Sara Blanch –artista resident al festival empordanès–, la mezzo Anna Alàs i els tenors David Alegret i Víctor Sordo, als quals, a part de l’esforç vocal, cal reconèixer el lliurament dramàtic en una aposta que demanava força dels cantants. En general mostraren un millor rendiment elles que ells, tot destacant Anna Alàs amb el seu Lamento d’Arianna –cantat en un suposat estat etílic amb una ampolla de cava a la mà, lògicament Peralada– i confirmant que és una cantant de rendiment estable i amb una veu de mezzo arrodonida i un punt de vellut molt interessant. També molt bé Sara Blanch, que oferí l’expressivitat vocal i escènica que la caracteritzen, encara que en algun moment no estigués massa dins de l’estil monteverdià. Víctor Sordo començà segur i amb rotunditat, però el seu rendiment anà a menys al llarg de la funció, mentre que David Alegret defensà bé la partitura, tot i una emissió una mica dubitativa en un repertori que no és el que li va millor.