La pianista croata Martina Filjak tornava a actuar a Barcelona en un recital inscrit en el cicle Estiu al Palau. Filjak s’ha convertit en una veritable col·leccionista de primers premis de concursos internacionals de piano: Viotti, Busoni, Maria Canals –en l’edició del 2008– i Cleveland, i aquests reconeixements tenen una merescuda correspondència amb el seu estil interpretatiu. Objectivitat, detallisme en els aspectes més recòndits de les partitures, tècnica, seguretat i un aplom absolut configuren la base del seu estil. Filjak aporta, sense escapar-se del rigor, una sensibilitat refinadíssima, que en el seu recital al Palau es va poder apreciar de manera molt particular en el Preludi i fuga en La menor, S. 462/1 de Bach–Liszt. Precisament en una obra que no admet variacions en el tempo, que ha de seguir unes precises pautes interpretatives per emmotllar-se a la seva clara disposició formal i que en el passatge fugat cal ressaltar les veus sense cap tipus d’ambigüitat, Filjak es va mostrar com una pianista d’una maduresa i d’una exquisidesa interpretativa plena de refinament. La gradació de la sonoritat, el domini conseqüent de les dinàmiques, l’aprofundiment, la serenitat, ens mostraven una pianista d’una qualitat extraordinària. Va sobresortir en la seva interpretació de Sant Francesc d’Assís: la prèdica als ocells, amb un control de la sonoritat en el registre agut del teclat i amb un articulat precís que propiciaven una diafanitat absoluta de la sonoritat, un dels aspectes que caracteritza la seva personalitat interpretativa.

Però Filjak també va reservar part del recital a mostrar-nos tots els jocs d’artifici tècnic que tants èxits li han reportat en els concursos, incloent-hi obres de tremenda exigència, com Sant Francesc de Paula caminant sobre les aigües o les reminiscències que Liszt va compondre sobre dos títols de Donizetti: Lucia di Lammermoor i la Marxa per al sultà Adbul Medjid-Khan. Octaves, salts, fortissimi, encreuaments de mans, agilitats en els ornaments, escales en mil i una disposicions…, una exhibició tècnica en unes obres en les quals Filjak mai no va oblidar el contingut musical, un aspecte que esdevé indispensable en l’esmentada llegenda de Sant Francesc. El recital, que va ser seguit per un públic que ocupava gran part de la platea del Palau, es va iniciar amb dues interpretacions correctes d’obres de Haydn (la primera, les sublims Variacions en Fa menor, Hob. XVII:6) i el va cloure amb el Preludi per a la mà esquerra d’Skriabin, un final elegant a un recital a càrrec d’una pianista d’unes qualitats musicals i tècniques excepcionals i que ens va donar novament el millor del seu talent reconegut internacionalment.