CRÍTICA

La presència de Matthias Goerne a la Schubertíada de Vilabertran produeix sempre una resposta d’una càrrega afectiva molt dimensionada, i fins tot més que això. És quelcom d’una densitat afectiva i emocional extraordinàries, d’una tipologia que només és capaç de convocar el món –força a part en la família musical– de la lírica, de la veu. Certament que l’home s’ho ha guanyat a pols en el transcurs d’una trajectòria impecable en la qual els incondicionals, legió allà, han viscut la seva evolució i sobretot han gaudit d’un enfilall d’actuacions d’un mèrit important. En aquesta edició va oferir dos recitals de característiques molt diferents i també no gens còmodes, no gens de tràmit, especialment el primer. I la resposta novament, no cal dir-ho, va ser d’un entusiasme desfermat.

Que en un recital de cicle d’estiu hom programi compositors com Berg i Xostakóvitx constitueix una mostra d’inquietud i inconformisme intel·lectual del protagonista, alhora que comporta unes concretes dosis de risc. I comporta, també, al·licients particulars per a l’espectador dinàmic, no passiu o bé bàsicament hedonista. I això per molt que els Vier lieder, op. 2 del primer corresponguin a l’època que se’n pot dir romàntica, prèvia a la seva adscripció atonal. Però evidentment tampoc el primer Berg no és Schubert o Schumann i, per tant, la seva música no cau mai en concessions formals. De Xostakóvitx va oferir una selecció de tres temes de la Suite sobre poemes de Miquel Àngel, op. 145, obra tardana, mentre que en textos també del gran artista italià es basaven els Drei Gedichte von Michelangelo d’Hugo Wolf. Abans havia interpretat el més important dels cicles de lieder de Schumann, Dichterliebe, per acabar amb Vier ernste Gesänge, op. 121 de Johannes Brahms. En definitiva, un programa molt ric, molt dens, de molta intensitat de contingut i d’una notable varietat temàtica. Va ser un recorregut que va començar en una meditació gairebé existencial (Berg), va continuar amb poema amorós genuïnament romàntic (Schumann), i amb una profunda reflexió sobre la transcendència del pas del temps (Wolf), que en bona part va continuar amb els lieds de Xostakóvitx i va acabar en context profundament religiós cristià (Brahms).

De manera diferent, el segon programa va tenir una acusada homogeneïtat; i no sols perquè fos dedicat monogràficament a l’obra de Beethoven; i aquí d’antuvi cal valorar l’interès que suposa posar a consideració una parcel·la de l’obra del músic de Bonn poc programada. Encara que temàticament també oferia un recorregut relativament divers, que incloïa reflexió amorosa i religiosa –aquesta evident en els Sex Lieder sobre poemes de Christan Fürchtegott Gellert–, des del punt de vista de la concepció formal hi planava un inevitable fons homogeni; amb l’interès afegit de prefigurar el posterior liederisme schubertià.

Goerne se’ns va mostrar amb una veu que ha evolucionat vers una tessitura més dramàtica, de baríton que s’acosta al baix baríton, amb un color contundent i una projecció rotunda. Aquestes condicions es van posar més en evidència en el primer programa, en el qual la dimensió dramàtica i la reflexió transcendent i existencial al·ludida, tanmateix no tràgica, el van obligar a uns constants canvis de registre que anaven des de l’expressió gairebé esgaripada a uns piani delicadíssims i fins i tot uns filats d’un refinament al límit. Va ser una autèntica exhibició de recursos expressius en un recorregut per un amplíssim substrat d’exigència. Posats a apurar el judici, sense pretendre esmenar res –qui ho podria fer a un artista com Goerne–, i sense ànim de ser pretensiós, en algun moment em va semblar excessiva la rotunditat d’alguns atacs en el cicle Dichterliebe.

En el segon recital, tanmateix, el mèrit va ser un altre ben diferent. Aquí es tractava de mantenir intensitat de comunicació en un tot, tal com s’ha apuntat, de base homogènia; evitar un discurs amorf, i mantenint en tot moment ben viu l’alè expressiu sense haver de recórrer a recursos espuris o efectistes i evitant el risc de l’atonia expressiva. I aquí novament Goerne va mostrar la seva mestria, la condició d’artista important, en una línia liederista de gran escola. Però de manera definitiva, dels dos recitals quedarà la memòria d’una versió memorable dels Vier ernste Gesänge de Johannes Brahms. Un moment inesborrable. L’acompanyament d’Alexander Schmalcz, magistral; un treball en els dos recitals d’una categoria extraordinària.

Denis Kozhukhin

En un altre àmbit, el pianista rus Denis Kozhukhin va substituir el previst Daniel Kharitonov, que havia desvetllat una expectació considerable. El nou programat venia precedit d’un historial important en el qual figura el primer premi en el prestigiós Concurs Reina Elisabeth de Brussel·les –una bona una targeta de presentació– i també haver estat dirigit per noms tan importants com Barenboim, Gergiev o Jurowski.

Denis Kozhukhin. © Martí Artalejo

Davant de joves pianistes russos, els nascuts en el context polític comunista, d’antuvi apareixen unes certes prevencions en el sentit que, si per una part, tòpicament se’ls atribueix una tècnica infal·lible, per una altra, sempre segons el clixé, se’n discuteix la capacitat expressiva i la profunditat. Aquest apriorisme va planar de manera inevitable en les dues inicials Sonates de Haydn, en les quals contundència, velocitat i desassossec van dominar l’escena. Tòpic i evidència perfectament agermanats.

Van seguir tres bells Intermezzi de Brahms, força convincents, per iniciar la segona part amb una obra poc de repertori, la Sonata per a piano núm. 3, en Re menor, op. 49 de Carl Maria von Weber. Aquí aquella fusió al·ludida es va estavellar, perquè el pianista rus en va oferir una versió delicada, profunda, creativa, reforçant la bellesa tan colorista com intensa de l’esplèndida partitura.

Per acabar, una selecció de tres temes d’Iberia d’Isaac Albéniz –“El Corpus en Sevilla”, “Triana” i “Eritaña”–, en els quals, especialment al darrer, va tornar el pianista fogós, excitat, sense matisos, incapaç de deixar respirar el fons impressionista de la composició i el seu perfum popular.

Els encore, dos, ens van tornar tanmateix el pianisme delicat, introspectiu i refinat. Unes autèntiques muntanyes russes –l’epítet li escau perfectament– i la demostració que el jove pianista és capaç de tot; té uns recursos tècnics absoluts, però alhora uns criteris inescrutables.