Matthias Goerne va guanyar per aclamació la carrera d’obstacles que representava un programa tan dens i variat com el que va oferir dissabte a la nit a Santa Maria de Vilabertran. Volia demostrar-nos, i potser demostrar-se, que per a algú com ell no hi ha barreres que li impedeixin coronar amb èxit qualsevol dels profunds viatges pels camins de l’ànima que es proposi. Era la primera de les dues esperades actuacions a la Schubertíada del geni –juntament amb l’imprescindible company de trajecte, el pianista Alexander Schmalcz– que completarà avui amb Beethoven. En ella, plantejada en cinc blocs de lied, els dos intèrprets es van enfrontar sense espai per a la descompressió a una transició per diferents estils compositius.

  Però això ja ho sabien els fervorosos seguidors del summe sacerdot del lied. Sabien que els resultats de l’aposta no podrien comparar-se amb els de la interpretació de cicles, com el recent de La bella molinera, concebuts per ser oferts sense altres additius. Disposats a deixar-se sorprendre, van acabar afegint-se al repte que els proposava. I Goerne no els va defraudar. Amb els ulls tancats, per buscar l’aïllament a qualsevol influència externa, va iniciar els Vier lieder d’Alban Berg. Havia escalfat la veu una mica abans del recital i es va mostrar en plenitud. Poderós en l’emissió, impecable en una dicció rica en matisos, aclaparador en la transmissió d’emocions acompanyant-se del balanceig del seu cos, va sorprendre amb el recorregut pel món del somni i dels somnis, inclòs l’etern, desplegat per l’autor.

  L’enllaç amb el Dichterliebe (Amor de poeta) de Schumann, 16 peces d’un encès lirisme, va arribar amb naturalitat. Va ser el bloc més homogeni i el més ben recreat. El públic es va sentir transportat a una explosió de romanticisme exposada amb una pertorbadora sensibilitat. Va ser més complex el canvi als Tres lieder de Miquel Àngel d’Hugo Wolf, relat del passat i la glòria d’artista, amb una reflexió sobre la mort i un melancòlic cant a l’amor. La suite amb poemes de Xostakóvitx dedicada a l’escultor i pintor renaixentista, cantada en rus, no va introduir grans canvis en temàtica, però l’idioma va restar espontaneïtat a l’impecable fraseig de Goerne.

  Superada aquesta fase, el cantant va tornar a trobar en les Quatre cançons serioses de Brahms l’autopista per circular còmodament, però el desmai d’una espectadora va alterar la interpretació. La reacció del mateix artista anant a auxiliar la dona, a la qual fins i tot va aixecar els peus de terra abans que recuperés la consciència, és tan digna d’elogi com la facilitat amb què va recuperar la concentració per abordar les tres peces que restaven per completar el pack. Un cant a la injustícia i al desànim davant l’últim viatge van conduir, en el darrer lied, a un vibrant cant d’esperança. El commovedor intèrpret havia tornat a imposar el seu carisma, entre incessants bravos.