Silenci expectant en la canònica de Santa Maria de Vilabertran. Tornava Juliane Banse, musa inspiradora del festival, i el públic fidel a la cita, i amb bona memòria per recordar el seu debut de fa 20 anys i les seves successives aparicions, volia agrair la seva presència i la del genial pianista Wolfram Rieger en una nit per a la història de la cita impulsada per Jordi Roch. La vetllada inaugural de la 24a edició de la Schubertíada va arribar pletòrica de sensibilitat poètica i d’art interpretatiu. La gran dama del lied, vestida de blanc, va desgranar amb exquisida dicció i una gran expressivitat el sentit dels poemes d’un programa especialment preparat per a l’ocasió.
 

La soprano alemanya tornava a la seva segona casa sis anys després. I a la primera fila, lluint rissos daurats, hi havia la causa d’aquest retard: la seva petita filla de 5 anys, asseguda amb el marit de l’artista. Banse volia submergir-se en l’atmosfera familiar i íntima d’aquest privilegiat oasi liederístic i compartir en comunió amb els espectadors totes les emocions d’un repertori que domina. Sola davant de l’enorme repte de recrear 25 intenses peces, cada una amb
un tractament dramàtic diferent, l’artista va acabar fent aixecar el públic dels seus seients entre incessants bravos extensius a un sensible Rieger.

PASSEIG PER L’AMOR I LA MORT

El recital, com sol passar en aquests casos, va anar de menys a més. Va començar amb 'Set lieder' de Brahms de sis poetes diferents. El passeig per l’amor i la mort, dos temes molt visitats pels compositors romàntics, ja va mostrar el camí pel qual seguiria el recital. 'An die Nachtigall' i 'Die Mainacht', tots dos de Hölty, van destacar en un viatge que es va tancar amb la coneguda 'Ständchen'. Però Banse va sorprendre amb la inclusió en la vetllada de la commovedora interpretació de quatre cançons del francès Duparc, entre les quals figurava la seva 'Chanson triste' o 'Extase', amb les quals l’artista va mostrar la seva identificació amb un compositor intensament romàntic.
 

Però no podia faltar Schubert en una gala tan significativa. Banse va interpretar ni més ni menys que 14 joies de l’autor austríac, comptant els tres bisos. Quatres textos de Mayfhosy i altres de Goethe, Uz, Schober, Pope, Lappe i Pyrket van centrar el programa.
 

La temperatura ambiental va pujar molts graus amb aquestes recreacions de diferents estats d’ànim. La nostàlgia, l’amor, els cants a la naturalesa, la música de la mort, els sentiments religiosos i el relat de l’omnipotència divina van aparèixer en l’actuació encesa de lirisme de la cantant. Quan va arribar al final del seu recorregut, l’expressió de la cara de Banse delatava els efectes psicològics de la seva profunda immersió.
 

Va ser el seu un complet desplegament, a vegades alterat per algun agut estrident, que va merèixer les aclamacions finals per a ella i per al prodigiós Rieger. Un gran començament d’aquesta festa liederística.