Cerca de crítiques

Enquesta

Ute Lemper

Ute Lemper, de professió, diva glamurosa

1/8/2003 |

 

La veu i autoritat escènica s'imposen a un repertori amb fissures internes

ARTISTA Ute Lemper
LOCAL Teatre Grec
DATA 29 de juliol del 2003

Ute Lemper té un problema: posar al dia un repertori que es va consolidar fa anys entorn Kurt Weill i altres plomes del cabaret alemany. La maniobra de Punishing kiss (2000) va resultar mitjanament aconseguida; But one day... (2002) es va quedar a mig camí, i els seus nous directes mostren alguns dèficits dels quals un només s'oblida veient-la cantar i actuar. Perquè al final, la seva desbordant personalitat interpretativa pot remuntar gairebé qualsevol situació i imposar-se al més irregular dels repertoris.
Que tampoc és el cas. Amb firmes com les de Jacques Brel i Astor Piazzolla entre mans, és molt difícil que Lemper s'estavelli. Però al Teatre Grec, fins i tot amb el seu disfrutable poder escènic en primer terme, no va aconseguir construir una actuació de tensió constant.
Les seves passejades per la cançó popular hongaresa i jueva es van quedar en mitges tintes; el seu Ne me quitte pas, a més de massa obvi, es va recrear en un dramatisme forçat (va treure més partit de la portuària Amsterdam) i els nous tractaments d'Alabama song i Mackie Messer, amb sotragueig interruptus i bastimentada de funk i rhythm'n'blues, no van aguantar la comparació amb les seves adaptacions més ortodoxes gravades per ella mateixa.
I després, el grup. A Lemper se la va veure molt més a gust amb aquest format de quatre músics que amb l'orquestra finlandesa amb què va comparèixer al Palau al març, però les seves prestacions van ser irregulars: el so de rock anys 70, sobretot de la guitarra, no va ajudar a potenciar la intriga i tensió que requereixen moltes cançons.
Després de tot, els desplegaments vocals, a vegades basats en l'excés, i el domini aclaparador de l'escena (tot i que aquell Happy birthday final a la seva tendra filla Stella no feia cap falta) van ser la seva millor carta. Un temprament vocal amb conats pirotècnics que Lemper va abocar amb autoritat en uns Bilbao song, Buenos Aires i Lola sinuosos, en una Lena melancòlica, amb referències a l'Holocaust, i un teatral The case continues de Neil Hannon (de The Divine Comedy). Veure-la segueix sent un espectacle.

Jordi Bianciotto
El Periódico