La màgia i l'exotisme de Turandot van conquistar ahir a la nit Peralada. L’essencialista muntatge de Mario Gas de l’òpera de Puccini, amb escenografia de Paco Azorín, va comptar amb un repartiment de somni encapçalat per la impressionant Iréne Theorin. L’orquestra del Liceu, amb el mestre Giampaolo Bisanti al capdavant, i els cors Intermezzo de Madrid i l’infantil Amics de la Unió van completar els elements que han fet possible el miracle de donar vida a l’aposta lírica més ambiciosa del 30è aniversari del festival. Les aclamacions als protagonistes d’aquest repte coral van fer justícia a l’esforç realitzat per posar dempeus una producció d’alçada amb més de 250 intèrprets a l’escenari.

La proposta va arribar amb efecte sorpresa inclòs. Poc després de produir-se el suïcidi de l’esclava Liú, Gas va anunciar el que ja és sabut, que Puccini va morir deixant l’òpera interrompuda dos compassos després de la frase «Liú, poesia!» . De la intemporalitat de la Xina mil·lenària mostrada fins al moment, amb algun gest de complicitat als anys del maoisme en el vestuari del cor, es va passar a la versió curta dels minuts afegits per Franco Alfano però presentada en forma de concert amb els protagonistes amb vestits actuals. Va ser un homenatge al compositor sense haver de renunciar al victorejat duo final.

La mirada lliure i sense prejudicis que el dramaturg ha fet d’aquest conte oriental convertit en obra lírica és un els elements d’interès d’aquesta creació. El director ha posat els cinc sentits en la tasca de mostrar el que hi ha d’humà darrere de la màscara de la cruel Turandot, que té un poder absolut i dicta immisericordioses sentències de mort per a aquells que, optant a casar-se amb ella, no aconsegueixen resoldre els enigmes que els planteja. La princesa és una dona amb por a l’amor que s’escuda darrere del poder i la virginitat per mantenir el seu estatus.

El muntatge centra el focus en el triangle que formen Calaf, l’esclava Liú (secretament enamorada del príncep) i la gèlida princesa xinesa, però donant més joc als ministres Ping, Pang i Pong. Per ajudar a l’acostament dels protagonistes Gas ha eliminat el que és superflu i els excessos barrocs de la chinoiserie d’altres versions però sense renunciar a l’exuberància manifestada amb el luxós i colorista vestuari dissenyat per Antonio Belart. Els 500 vestits utilitzats en els diferents moments de l’acció donen una gran força visual al relat.

NOUS CODIS

El color vermell, que simbolitza la sang vessada, la passió i l’amor que recorren la història, és present en l’arquitectura escenogràfica construïda als tallers de l’Empordà. Azorín parteix d’una sòbria estructura en forma de pagoda que es mou circularment i se simplifica a mesura que avança l’òpera. El classicisme contemporani de l’obra, que aplica nous codis de llenguatge dramatúrgic, està lligat a l’expressivitat d’una música tràgica i sensual que s’interna en el rerefons de profunds sentiments humans.

En aquest marc es desenvolupen amb comoditat els cantants i el magnífic cor Intermezzo, acompanyats pel brillant tractament musical de Bisanti i una implicada orquestra del Liceu. No hi ha adjectius per qualificar la descomunal actuació de Theorin (Turandot). És la soprano dramàtica amb aires wagnerians perfecta per encarnar el paper. Va saltar dels pianissimo als exigents sobreaguts amb una facilitat admirable i sempre va transmetre l’estat d’ànim de la princesa, des de la fredor geladora fins a la humanitat de la dona enamorada. Quan va començar a interpretar In questa reggia l’auditori va quedar hipnotitzat. ¡I què es pot dir del duo final! Va ser l’estrella de la funció i es va merèixer els reiterats bravos rebuts.

Roberto Aronica va ser un sòlid i convincent Calaf. El tenor no es va intimidar davant la dificultat del Nessun dorma! malgrat que aquest no sigui el seu millor registre. Liú, recreada per una subtil i segura María Katzavara, de nets aguts, va ser una altra de les triomfadores de la vetllada. Igualment com Andrea Mastroni, el cec rei tàrtar Timur i la resta del repartiment d’una producció que exemplifica l’impagable esforç d’un festival privat per mantenir l’òpera d’estiu.