Un conte infantil senzill, una al·legoria maçònica, una reflexió filosòfica i una aventura iniciàtica en el camí de l'amor i la saviesa, teatre musical amb arrels populars... moltes de les possibles lectures de La flauta màgica, de Mozart, caben en la producció enginyosa i visualment prodigiosa de la Komische Oper Berlin creada pel director d'escena Barrie Kosky i el tàndem artístic de la companyia 1927, formada per l'animador Paul Barritt i l'escriptora Suzanne Andrade. La seva innovadora barreja d'estètica del cinema mut, animació i videocreació va captivar el públic del Liceu en la primera de les nou funcions que tanquen la temporada del coliseu barceloní.

Hi ha una part màgica en aquesta curiosa producció, el triomf més gran de la companyia berlinesa dels últims anys, que explica l'acció del genial singspiel de Mozart i Emanuel Schikaneder sense escenografia i amb la figura de Buster Keaton transmutada en Papageno com a homenatge a l'encant del cinema mut. Els personatges canten i es mouen sobre la projecció d'imatges en blanc i negre i acolorides que atorguen al relat un caràcter oníric. Els detalls són sorprenents, en un devessall de fantasia, enginy i humor que no dóna treva ni a l'espectador ni als cantants.

LA FLAUTA MÀGICA

En un complex treball d'equip tècnic i artístic, cantants i imatges interactuen amb precisió mil·limètrica; el que sembla una pantalla gegantesca que ocupa tot l'escenari amaga panells que giren per fer aparèixer i desaparèixer els cantants que, òbviament, no poden veure les imatges projectades a les seves esquenes. I l'encaix d'aquest trencaclosques visual manté totalment esbalaïts els espectadors.

Veure a la Reina de la Nit convertida en una aranya gegantina que s'abalança sobre una Pamina amb guarniments de Louise Brooks, o que Monostatos habita la pell del Nosferatu, de Murnau, són mostres de l'humor que banya un muntatge que prescindeix dels llargs passatges parlats: en lloc seu es projecten uns concisos diàlegs acompanyats al pianoforte, clarament amb l’estil del cinema mut, en fragments de dues fantasies de Mozart.

La fascinació visual és innegable en un muntatge sota l'àgil i ben contrastada direcció musical de Henrik Násási, titular de la Komische Oper, que obté un bon rendiment de l'orquestra –unes fustes estupendes– i el cor del Liceu. Una altra cosa són les veus de la companyia alemanya: els cantants dominen els mil·limètrics moviments per quadrar acció teatral i imatge, i surten airosos de les seves comeses vocals en un bon treball d'equip en què ningú no desentona, però tampoc entusiasma.

El noble Sarastro de Dmitri Ivaixtxenko, que, amb la seva veu, va impressionar molt més com a Orador superamplificat, i la tècnicament segura de Reina de la Nit d’Olga Pudova, precisa en el registre agut encara que curta de volum, van destacar en el marc d'un nivell general molt digne; el contingut Papageno de Dominik Köninger, les correctes intervencions de Julia Giebel (Papagena) i Peter Renz (Monostatos) van ser més aplaudides que Mauren McKay i Allan Clayton, que van ser els millors intèrprets de Pamina i Tamino. El bon treball del trio de dames i el trio de nens del Tölzer Knabenchor van completar el primer repartiment.

La vetllada es va iniciar molt oportunament amb un missatge en record a les víctimes de l'atemptat de Niça, llegit en català, castellà, francès i anglès, que va destacar el valor simbòlic de la música contra la barbàrie que castiga el món. L'espectacle tornarà al Liceu després de les vacances per obrir la temporada 2016-17 amb cinc funcions més del 12 al 17 de setembre.