Cerca de crítiques

Enquesta

Les indes galantes: un “grand spectacle”

22/6/2016 |

 

Programa: Conjunt d’Antiga de l’ESMUC

Aquest dijous passat el Conjunt d’Antiga de l’ESMUC va oferir una selecció de l’òpera-ballet de Jean-Philippe Rameau Les indes galantes dins el seu Cicle de concerts de Grans Conjunts. Els alumnes, elegantment conduïts pel mestre Emilio Moreno, van gaudir de la col·laboració dels ballarins Laura Sintes i Sebastià Bover.

Les indes galantes va ser una de les primeres oportunitats per Rameau, aleshores ja músic veterà i consolidat, de descarregar sobre els escenaris tot el seu potencial i el seu geni. L’obra que en resulta és una mescla fantàstica entre la recerca de l’exotisme sonor (ens fa viatjar a Turquia, al Perú, a Pèrsia i amb els indis nadius d’Amèrica del nord) i un clar estil barroc francès. Com no podia ser d’altra manera i d’acord amb el gust de la societat francesa del segle XVIII, a l’estrena del Grand Spectacle no hi va faltar l’escenografia espectacular, ni els vestits pomposos pels cantants, ni, sobretot, el ballet.

I això ens porta directament al nostre concert. Si bé és cert que la posada en escena era la tradicional (més aviat discreta per centrar l’atenció en el so), els ballarins, amb les seves vestimentes, salts, voltes i pliés van donar un toc de color (metafòrica i literalment) que el conjunt dels assistents vam agrair. A més, el ball ens posà en context tan efectivament com ho féu la pròpia música en l’època que Emilio Moreno ens il·luminà; a més, pels joves intèrprets fou un repte afegit a l’experiència de tocar, ja que s’havien d’adaptar al moviment.

Tot i el talent dels estudiants, musicalment va ser un concert irregular (a l’acabar vaig saber de boca d’alguns que els assajos no van ser suficients pel que l’obra i la seva exigència personal requerien). A la Ouverture semblaven insegurs i el resultat se’n ressentia, sobretot fora dels tutti, on quedaven més exposats. Però passats alguns minuts van saber remuntar: l’esforç, la dedicació, la passió i l’amor a la música van guanyar l’esgotament de tot un curs, fent que per fi veiéssim Rameau en el seu màxim esplendor.

Tanmateix, i tot i remuntar, no vaig deixar de tenir la impressió que hi faltava alguna cosa. Nervi. Faltava la espontaneïtat i la frescor que als que ens enamora la antiga ens atrapa: faltava aquell respirar junts, aquell mirar-se còmplice, aquella petita brodadura improvisada que fa somriure a qui coneix la peça… no només va ser un tema d’assajos, també és una qüestió d’implicació individual: minva com més persones hi ha dalt l’escenari i a l’orquestra eren trenta-nou instrumentistes, cosa que en antiga es veu més excepcionalment. El moment on es va fer més evident que els músics llueixen molt millor sols va ser en la intervenció solista del traverso David Gutiérrez a “Viens, Hymen”, senzillament impecable.

Els qui eren menys nombrosos, però, i van tenir un protagonisme notable, van ser els cantants. Cal destacar les intervencions de la soprano Laura Martínez, de timbre brillant, àgil als melismes, de pianos delicats i de gust exquisit. Ens va faltar va ser veure-li els ulls quan cantava, en escena i sense partitura hagués brillat encara més.

També les actuacions del baríton Néstor Pindado a “C’est la Gloire” i les de la soprano Alícia Martínez a “Tendre amour” i “Forêts paisibles” van ser de molta qualitat. Dues veus més madures, més cobertes i dues actituds segures i tranquil·les a escena, traspuaven experiència.

Experiència, a part del nom que donem als nostres errors, és quelcom només dóna el temps. El fill esdevé pare i el pare, avi. Però en un lloc com l’ESMUC, temps és el que comparteixes amb un professor; l’alumne esdevé professor, i els professors se’n van i deixen el seu record, i tot allò que ens van ensenyar viu en nosaltres.

Així que, com va dir el mestre Moreno: “A la memòria de l’Albert”

Blanca Martí
Núvol