Cerca de crítiques

Enquesta

Dos armenis d’impacte amb l’OBC

29/4/2016 |

 

La setmana passada en la seva temporada regular a l’Auditori, l’OBC va oferir un concert amb un programa molt atractiu i un solista de luxe: el jove violinista armeni Sergey Khachatryan, que va tocar el concert per a violí d’un paisà seu, Aram Khachaturian. Sota la direcció experta del txec Tomáš Netopil, l’OBC va completar el concert interpretant amb gran solvència la primera meitat del poema La meva pàtria, de Smetana, i com a aperitiu ens va servir les suggeridores Imatges d’un món efímer, del compositor reusenc Josep Maria Guix. El conjunt va ser un gaudi absolut.

A l’inici del concert, amb l’orquestra en ple a l’escenari, va aparèixer Josep Maria Guix, que va explicar la seva obra i les circumstàncies en què la va compondre. Imatges d’un món efímer és un seguit de quatre peces inspirades en haikús i titulades segons paraules de la cançó Across the Universe, de The Beatles. És una música de caràcter eteri, amb sons infreqüents com el fregar dels dits amb una copa de vidre. De fet, conté molts efectes sonors que reprodueixen els sons de la natura.

El Concert per a violí i orquestra en re menor de Khachaturian és una obra composta el 1940, però d’estil absolutament clàssic i tonal. El violí té un paper protagonista molt marcat, amb una partitura de factura tècnica molt complicada. Val a dir que Sergey Khachatryan, des de la primera passada d’arc que va fer, va exhibir un so ple, a la corda, brillant, i tocava sense mostrar la dificultat de la part solista. Té una tècnica impol·luta i un estil depurat, executa les dobles cordes amb total netedat i l’afinació és immaculada. Però més enllà de la tècnica, especialment necessària per a aquest concert, toca amb un so càlid i vellutat que embolcalla i que mai no deixa que les dificultats tècniques aflorin. Khachatryan és un noi de trenta anys i aspecte auster que toca un violí Guarneri de 1740 amb la mateixa senzillesa que el caracteritza, sense gesticulacions exagerades.

Si a la primera part del concert havíem sentit compositor i intèrpret armenis, a la segona part van ser compositor i director txecs, ja que va arribar el torn de La meva pàtria, de Bedřich Smetana, concretament els tres primers poemes: Vysehrad, El Moldava i Sárka. Tomáš Netopil va fer sonar una OBC brillant i expansiva i no va permetre que la secció de vent metall eclipsés la corda. Veritablement, sota la batuta de Netopil l’OBC es va transformar i va executar un Smetana emotiu i proper, que transmetia l’èpica i el lirisme propis de cada passatge del poema simfònic. El Moldava, probablement la part més coneguda de La meva pàtria, pertany al gènere de la música descriptiva, ja que evoca amb emotivitat i precisió alhora tot el curs del riu nacional txec, des del naixement fins a la desembocadura. L’OBC va fer una interpretació incisiva i meravellosa de l’obra que ens va permetre endinsar-nos fàcilment en el paisatge txec que la música de Smetana descriu.

Elsa Álvarez Forges
Núvol