Cerca de crítiques

Enquesta

Dvořák pletòric i descomunal

27/4/2016 |

 

Programa: Orquestra Simfònica de Ràdio Suècia

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

L’Orquestra Simfònica de Ràdio Suècia, que tan bon record va deixar l’any passat a Barcelona, ha tornat a actuar a l’Auditori en el marc de la temporada d’Ibercàmera, dirigida novament pel seu titular, el britànic Daniel Harding. Aquesta vegada el concert va comptar amb la pianista Maria Joao Pires per interpretar el Concert núm. 2, op.21 de Chopin i, a la segona part, la Simfonia núm. 9, “Del Nou Món”, de Dvořák. Hem de confirmar que l’orquestra sueca pot considerar-se sens dubte una de les millors de l’actualitat.

És ben sabut que el protagonista absolut dels concerts de Chopin és el piano i que l’orquestra hi fa un paper d’acompanyament, tirant a comparsa. Però això no resta ni un bri de bellesa, de delicadesa i de subtilesa a la deliciosa combinació de les parts de solo amb les de tutti. Els tres moviments del segon concert del compositor polonès són ben diferenciats: el primer arrauxat, el segon una carícia vellutada, i el tercer, amb un aire dansívol. Maria Joao Pires no va estar a l’altura que exigeix Chopin. La pianista portuguesa va tocar molt encarcarada, amb rigidesa, com si li faltés agilitat als dits per enfilar els passatges ràpids amb naturalitat. El piano, en comptes de sonar brillant i expansiu, sonava apagat i dur. L’articulació de les notes, lluny de ser lligada, semblava en staccato i el resultat va ser estrany i decebedor. La delicadesa romàntica de Chopin va brillar per la seva absència. Va ser especialment feridor el Larghetto, en el qual Pires, en comptes de transmetre pau i serenitat, transmetia angoixa i pressa.

Si bé l’orquestra no va poder lluir-se gaire en el concert de Chopin, on va demostrar que és una formació de primer nivell internacional va ser en la simfonia “Del Nou Món”. Com ja havia fet en Chopin, Daniel Harding va marcar unes dinàmiques d’intensitat molt interessants i contrastades que donaven força i caràcter a la simfonia de Dvořák. Harding va fer sonar amb una nitidesa molt pura cadascuna de les seccions, i a més, va articular les frases musicals amb gran claredat expositiva, marcant-ne amb precisió el principi i el final, però enllaçant-les degudament. Aquesta nitidesa expositiva va fer aflorar amb més claredat els diferents motius temàtics d’una obra que, de manera innegable, té ressons wagnerians.

Encara que l’orquestra fos gran, mai no sonava cap instrument fora de lloc, era un sol cos en perfecta harmonia fent una execució absolutament neta i cristal·lina d’una obra de gran envergadura, com si fos una peça d’orfebreria treballada. Una secció de corda molt potent i nombrosa, amb so brillant i segur, anava de bracet amb unes seccions de vent que no van fer ni una sola errada, i totes dues tocaven en harmonia i equilibri, sense trepitjar-se, sinó acaronant-se, especialment en un Largo que només desprenia pau i puresa.

Em penso que no havíem sentit a Barcelona una interpretació tan reeixida de la simfonia “Del Nou Món” des d’aquella que en va fer l’Orquestra del Royal Concertgebouw d’Amsterdam dirigida pel recentment traspassat Nikolaus Harnoncourt, en una de les primeres temporades de l’Auditori. Daniel Harding és un director encara jove, però ja bregat, que a cada concert demostra un gran coneixement del repertori que interpreta. Sens dubte, és un dels grans noms, i ho serà encara més en el futur. I l’Orquestra Simfònica de Ràdio Suècia, sota la seva direcció, és ja una de les millors orquestres del món.

Elsa Álvarez Forge
Núvol