Cerca de crítiques

Enquesta

La Butterfly de Miki Mori

23/4/2016 |

 

Programa: Puccini: Madama Butterfly

Lloc i dia:Teatre Principal de Sabadell. 20-4-16

Puccini: Madama Butterfly

Miki Mori (Cio-Cio San), Andrés Veramendi (Pinkerton), Manuel Mas (Sharpless), Yayoi Toriki (Suzuki), Josep Ruiz (Goro), Samuel Peláez (Il Principe Yamadori), Sinho Kim (Lo Zio Bonzo), Laura Obradors (Kate Pinkerton), Joaquim Cornet (Yakusidé), Carles Pachón (Il comissario Imperiale), Xavier Casademont (L’ufficiale del Registro). Cor AAOS. OSV. Rubén Gimeno, director. Carles Ortiz, director d’escena.

Teatre de La Faràndula de Sabadell. 20-4-16.                                               

 

S’acaba la temporada dels AAOS amb un dels títols més coneguts del repertori i de major èxit entre els que han muntat: Madama Butterfly de Puccini. Un reclam popular que en l’estrena de dimecres va omplir el teatre.

 

L’equip habitual, Carles Ortiz i Jordi Galobart, ha gestionat una producció clàssica, realista, centrada en un decorat únic (amb mínims però eficaços canvis entre interior i exterior) i amb puntuals tocs poètics com el joc de pètals. La narració planera de l’argument es vestia amb la il·luminació de Nani Valls i un joc de colors que reforçava la centralitat de la figura de Cio-Cio San. Un rol encarnat per la soprano japonesa Miki Mori que reapareixia a Sabadell amb un paper que domina vocalment i escènica. D’inici amb una veu amb un excés de vibrato va anar acomodant-se a una línia cada vegada més refinada, de timbre càlid que, sense jugar a grans esclats de volum, solucionava molt bé el caràcter spinto. A més va exhibir ocasionalment alguns filats, apaniaments i no va recórrer al registre de pit per abordar les notes greus que no té. El matís de nombrosos passatges aparellat una desbordant faceta teatral amalgamava una varietat d’estats anímics (il·lusió, desesperació, tenacitat, resignació) contrastant i de certa idiosincràcia. La desconstrucció de l’ària “Un bel di vedremo” va ser una magnífica síntesis de la capacitat de desposseir la melodia de la seva preeminència i atorgar diversos relleus i enfocaments al text, l’emoció del personatge i l’acció. Amb la Suzuki de Yayoi Toriki, d’enorme credibilitat dramàtica i vocalment irreprotxable i idònia, forma un binomi que per si sol basteix la producció.

També retornava el Pinkerton d’Andrés Veramendi amb un fraseig menys impuls i de batzegades menys marcades que el Calaf de la temporada anterior però al que li falta versemblança escènica, especialment a l’acte tercer. El centre i l’agut són amples, dotats de metall, ben projectats  i n’emmascara bé l’emissió com va demostrar al duo del final de l’acte primer i a “Addio fiorito asil”. L’instrument en conjunt és bo i té camp per recórrer si poleix alguns vicis en l’articulació i col·locació en alguns finals que són explícitament melòdiques. Com Veramendi el Sharpless de Manuel Mas va tenir més vàlua en la vessant musical que en l’actoral, no sobresortint aquí dels clixés de la gestualitat comuna operística. Una llàstima perquè, sense fer una actuació fluixa, una major presència escènica potenciaria un cantant amb un instrument més que correcte, homogeni i musicalment adequat.

Rubén Gimeno, en la que és la darrera producció operística com a titular de la Simfònica del Vallès, va conduir una funció que va anar de més a menys sense especial personalitat però amb detalls teatrals i extraient un so força compacte sense tapar als cantants. Sens dubte la seva experiència com a director de fossat els darrers anys ha crescut. El que també ha crescut artísticament assolint un regularitat molt esperada des d’aquestes pàgines és el cor. Els reforços, especialment joves, han polit l’afinació, l’equilibri de cordes i la densitat de conjunt atorgant major regularitat a un dels òrgans fonamentals de l’associació. Llacunes de concertació a banda en el cor de convidats, van sobresortir les geishes i el cor a bocca chiusa magníficament cantats.

Igualment, adequat Josep Ruiz (Goro) per la dicció i la intel·ligència d’un veterà cantant a qui el circuit operístic nostrat li ha girat l’esquena durant anys. Secundaris correctes amb una clara millora de la direcció de cantants: un vell reclam del signant i que arrodoneix l’esforç col·lectiu en la voluntat d’ampliar mèrits amb humilitat i sense defallir. Credencials que són la garantia d’èxit basada en les possibilitats dels AAOS.

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell