Cerca de crítiques

Enquesta

El somriure primaveral de Clàssic BCN

18/4/2016 |

 

Vaig tenir la sort d’assistir per segon cop al concert titulat El bon humor de Rossini, protagonitzat pel grup de cambra Clàssic BCN, a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. Si el primer concert va ser un pèl fluix en la interpretació, ara tinc l’obligació de dir que aquesta segona vegada va ser un èxit, amb uns músics molt inspirats i ben compenetrats que ens van fer sentir un Rossini divertit i enginyós. L’enhorabona a Anton Serra, alma mater i líder de Clàssic BCN, i a la resta d’integrants del grup.

El programa era el mateix que la primera vegada, el desembre passat: les sonates a quatre núm. 1 i 4 (no la tercera, com figurava al programa) i un arranjament de la primera part del primer acte d’Il barbiere di Siviglia. Clàssic BCN és un grup que fa una aposta original per substituir el primer violí per una flauta, la d’Anton Serra. És un canvi que té algunes limitacions però que en general resulta tímbricament agraït, ja que la flauta es destaca entre les cordes i alhora s’hi integra molt bé. A més a més, cal dir que Rossini no va escriure aquestes sonates per a quartet de corda convencional, sinó per a dos violins, violoncel i contrabaix. De manera que un quartet de corda a l’ús tampoc no seria la disposició original. Per tant, qualsevol canvi que produeixi èxit, com el que ens proposa Anton Serra, resulta benvingut. I hi ha precedents discogràfics de la disposició que vam poder sentir en aquest concert.

Les tres intèrprets que tocaven amb Serra, la violinista Ana Roig, la violista Cristina Izcue i la violoncel·lista Marta Pons, van demostrar un alt nivell tècnic i un so delicat i vellutat que es va fer notar especialment en els Andante de les sonates. A més a més, l’harmonia entre totes tres i la flauta era total. Si bé va haver-hi alguna petita errada, és absolutament negligible al costat del conjunt que ens van oferir.

Les sonates a quatre de Rossini són obres delicades, amarades de sensibilitat i a vegades jocoses, característica habitual de l’estil del compositor de Pesaro. Escrites el 1804, quan el compositor només tenia dotze anys, encara tenen una forta empremta del classicisme formal, però ja s’hi albiren els primer brots del romanticisme. És un gran encert incloure aquestes peces a programa, ja que tenen una presència gairebé nul·la en concerts de cambra i en canvi, són delicioses (i divertides).

L’arranjament de la primera part del primer acte d’Il barbiere di Siviglia també va ser un èxit esclatant en la interpretació de Clàssic BCN. Si en el concert de fa cinc mesos es va fer un xic feixuc perquè incloïa els recitatius i volia ser excessivament fidel a l’òpera original (però amb les limitacions d’un conjunt de cambra), aquesta vegada Clàssic BCN va optar per tocar només els números musicals, això és, l’obertura, les dues àries (del comte i de Figaro) i el duo entre els dos personatges. A més a més, van saber trobar l’adaptació perfecta de la música operística a la disposició en quartet. Encara que la partitura que tenien al davant fos la mateixa de fa cinc mesos, la interpretació de l’obra va ser substancialment diferent: més àgil, més lleugera, més divertida, més cambrística. Aquest cop l’arranjament tenia entitat pròpia, al marge de l’òpera. Hauríem pogut dir que el quartet era la disposició original de la peça, ja que no empal·lidia gens ni mica al costat de l’original.

Així doncs, repeteixo l’enhorabona a Anton Serra, a Clàssic BCN, que en el primer concert, per causa de problemes personals, no van poder donar el 100% d’ells mateixos i ens han ofert l’oportunitat de tornar a sentir el concert. Així doncs, és de justícia elemental que des de Núvol aprofiti per esmenar la plana i aquest cop felicitar Clàssic BCN per la qualitat interpretativa i pel goig de poder sentir un programa tan bonic en un espai d’estil romàntic com el mateix Rossini.

Elsa Álvarez Forges
Núvol