El viatger que creua els paratges desolats, físics i espirituals, de Winterreise ( El viatge d’hivern ) de Schubert ha arribat al Palau de la Música amb més companyia que d’habitud. Un intèrpret de referència d’aquest repertori, Matthias Goerne, i un magnífic pianista, Markus Hinterhäuser, han compartit escenari amb la bigarrada fantasia visual de William Kentridge, en un projecte que, nascut el 2014 al Festival d’Ais de Provença, s’ha pogut veure en ben poques ciutats. Si és lícit qüestionar la necessitat d’una lectura d’aquesta naturalesa sobre una obra que, tanmateix, no ha estat òrfena en posades en escena, també és lícit acollir amb la màxima atenció la proposta d’uns artistes d’aital calibre.

Kentridge no presenta pas una traducció del tènue fil narratiu del cicle de vint-i-quatre cançons de Schubert ni una il·lustració dels poemes de Wilhelm Müller, sinó una resposta visual als estímuls d’una partitura colpidora. La Viena del compositor i la Sud-àfrica natal de l’artista són el punt de partida d’una successió constant d’imatges animades, projectades sobre dos plafons rere els músics, on els ecos d’alguns detalls del text (la pluja, el vent, el caminar d’una figura masculina sobre les pàgines d’un diccionari, la recreació obsessiva d’una dona com la que causa el drama del viatger) conviuen amb elements d’una quotidianitat desconcertant (la cafetera), reflexos de la pròpia condició artística de Kentridge (la pugna amb una inquieta taca negra) i, per què no dir-ho, moments de significat difícil de capir.

Distreien les imatges de la música? Per a alguns, és obvi que sí; per al cronista, en absolut, sobretot estant defensada per un gegant com Goerne. El baríton alemany mostrava signes d’una lleugera fatiga en un timbre menys vellutat i un fiato un pèl més curt, factors irrellevants en el conjunt d’una interpretació majúscula. Recolzat en el so dens i la mirada analítica de Hinterhäuser, i amb temps de gran amplitud, el cant intens de Goerne va aprofundir en el dolor d’aquesta ànima errant. Una experiència immersiva, singular i apassionant a parts iguals.