Cerca de crítiques

Enquesta

Arnold Schoenberg Chor: amb el cor dividit

14/4/2016 |

 

 

El dimarts al vespre, el Palau de la Música féu honor a la raó que el féu néixer com a auditori. El nou concert del Cicle Coral Orfeó Català cità a la sala modernista bona part de la família coral del país, expectant per la visita a “la casa dels cants” de l’Arnold Schoenberg Chor dirigit pel seu fundador Erwin Ortner, una de les formacions vocals més prestigioses de les darreres dècades, oferint un deliciós programa monogràfic sobre el romanticisme alemany. D’antuvi, un autèntic regal i una vetllada per al record. Però anem a pams.

El cor aparegué a l’escenari en una disposició simètrica a doble cor, amb les dues seccions masculines al centre. L’ambient, ple de cares conegudes (altrament, una dada preocupant en cert sentit) transpirava expectació per a rebre una classe magistral sobre els misteris i perfeccions de la polifonia vocal, una mena de missa artística oficiada pels ministres de l’harmonia sobre els textos més reeixits d’un repertori que ja forma part de la història personal de tots els que han emmalaltit d’aquesta follia que uneix devoció, tècnica i sentit comunitari (potser el darrer que ens queda) i que és el cant coral. I quin millor lloc per a aquesta catarsi que el temple custodiat per les imatges de Clavé i Beethoven!

Tanmateix, i si em permeteu la metàfora fàcil, ja a les primeres paraules del Psalm 100, “Jauchzet dem Herrn, alle Welt”, WoO 28 de Mendelssohn, el cor dividit que se’ns mostrava custodiat per les musses no era l’únic de la sala que s’esquinçava en dues parts. I és que, malgrat la incondicional ovació final que recompensà el conjunt austríac, part del públic (precisament, aquestes cares conegudes) creuàvem mirades d’escepticisme que no podien amagar certa decepció. No. Realment, el concert d’ahir no era el que esperàvem.

Cal dir que la culpa d’aquesta decepció potser no fou completament responsabilitat del cor. Seria injust dir que l’Arnold Schoenberg Chor féu un mal concert, que cantà malament. El problema era que les expectatives, com hem dit, eren altíssimes; esperàvem sentir el magisteri del cor que ha rebut premis internacionals, ha realitzat enregistraments de referència i que ha col·laborat amb grans directors, mantenint-hi en ocasions una relació molt estreta com el cas de Nikolaus Harnoncourt (a qui es dedicà el concert). Però al meu entendre no hi hagué rastre de genialitat en una interpretació irregular que no es mogué, en la mitjana, de ser correcta i, en cap cas, pròpia d’un dels millors cors del món.

La profunditat de la música coral de Mendelssohn i Bruckner no s’entén sense una devoció compartida també pel tercer compositor que tancà la primera part del concert, Max Reger. Es tracta, naturalment, de l’admiració cap a Bach i l’herència de la seva escriptura sacra. De Reger mateix, per exemple, s’interpretà el complex Mein Odem ist Schwach, op. 110/1, on el Schoenberg Chor pogué desplegar els seus recursos en l’amplitud i varietat de textures d’una peça capaç de fer lluir les virtuts o enfonsar un cor a cappella amb els seus unísons corprenedors, verticalitats harmòniques percutives de gran efectisme o bé els difícils desenvolupaments melòdics en una escriptura que evidencia el complet domini del contrapunt per part de Reger. En aquest sentit, el cor austríac en sortí prou airós, encara que hom es preguntava perquè i en quin punt la gesticulació quasi histriònica del seu director es perdia entre ell i un cor tan poc entregat i fred.

Aquesta gelor fou flagrant en les peces de Bruckner, Os Justi, Christus factus est i Ave Maria. Esperàvem una connexió espiritual que elevés el nostre esperit cap a una personal, i protestant, relació amb la Transcendència; i no estic intentant fer-ne una caricatura, aquest és l’esperit, mai més ben dit, dels deixebles musicals de Bach. Però no hi havia rastre d’aquesta implicació en un cor a mig gas en tots els sentits, fins i tot el del volum general. He de confessar que la delicadesa amb que deixaven els finals de frase en els primers psalms de Mendelssohn em corprengué, però ràpidament l’admiració per aquells pianos finals d’afinació impol·luta (això sí, i cal reconèixer-ne la dificultat en una sala tant poc agraïda per a aquesta música com el Palau) va deixar pas a la constatació d’una realitat: el Schoenberg cor presentava un so blanc i pla que en cap cas apel·lava a la puresa atmosfèrica i etèria dels cors escandinaus, sinó que era simplement petit, fràgil, incapaç de créixer quan les dinàmiques requerien més múscul. I us ho diu algú poc amic dels dramatismes afectats i manieristes en la música coral.

El punt on això s’evidenciava, per exemple, fou en moments del Gebet, D. 815 (op. 139/1) de Schubert, on la finor de les sopranos (com abans els tenors en les peces per a veus masculines) aguantava el so en les notes tingudes amb certa dignitat propera a la bellesa però, en canvi, naufragava en tempo i afinació en les agilitats. Dit altrament, no era un so intencionadament eteri, sinó simplement mal recolzat. Això fou quelcom molt evident en les intervencions solístiques, molt decebedores a excepció d’una de les sopranos, i no parlem d’una corda de baixos directament inexistent en el so i que provocava una contínua absència d’harmònics greus durant tot el concert i en totes les dinàmiques.

Tot això ens feia preguntar-nos a tots plegats si la plantilla del cor que havia vingut a Barcelona per a aquest bolo no havia fet com el Barça el primers partits de Copa del Rei, crec que se m’entén. L’Arnold Schoenberg Chor mostrà ofici però no caràcter, correcció però no excel·lència, afinació però no seguretat… ni tant sols la dicció de l’alemany traspassava la música i es mostrà tova en la majoria de peces. Altra vegada, la decepció venia mediatitzada per les expectatives: qui millor que el cor austríac, encara que fos el dels suplents, podria abordar aquest tipus de repertori?

La segona part del concert elevà considerablement el nivell amb una interpretació solvent dels captivadors Zigeunerlieder op.. 103 de Johannes Brahms. Hi ajudà molt el caràcter popular, espurnejant i desenfadat d’aquestes peces que recullen la tradició de la música popular zíngara, i on el cor mostrà alegria sonora i ritmes trepidants; però també, no ens enganyem, hi ajudà molt el suport d’un expressiu Sholto Kynoch al piano.

Fou una versió que prioritzà el caràcter narratiu a la profunditat expressiva amb una direcció d’Ortner que accentuà la teatralitat abans esmentada. Però no podia deixar de pensar que, en el fons, l’ofici del cor i el caràcter de la peça simplement ajudaven a maquillar les seves carències sonores: el bis amb el que ens van obsequiar, l’O vos omnes de Pau Casals, es va embutxacar el públic però tornà a fer aflorar la decebedora superficialitat, fredor i manca de cos d’un cor que, per molt bé que fes tantes coses, no ens oferí la lliçó de cant coral que esperàvem.

Martí Marimon
Núvol