Cerca de crítiques

Enquesta

'Madama Butterfly' a Perelada

4/8/2004 |

 

Obra: Madama Butterfly.
Música: Giacomo Puccini.
Direcció musical: Marco Armiliato.
Direcció escènica: Lindsay Kemp.
Intèrprets: Cristina Gallardo-Domás, Roberto Aronica, Claudia Marchi, Antonio Salvadori. Orquestra de Barcelona i Nacional de Catalunya. Cor Lieder Camera.
Lloc: Castell de Peralada.
Dia: 2 d'agost de 2004

Madama Butterfly sempre atrau. Sedueix com ho fan les històries d'amor tristes o les històries que, com afirmava Fassbinder en relació amb els melodrames, fan pensar que l'amor és una invenció perversa que pot convertir les dones en esclaves submises. Madama Butterfly, a més, es presenta amb el lirisme arravatat de Giacomo Puccini, que, de sobte, fa enfilar la melodia fins que l'intèrpret es troba al caire de l'abisme i l'espectador (a vegades, només és oient) se sent atrapat per l'emoció. El cas és que, com també passarà avui amb la segona i última funció del muntatge, dilluns a Peralada hi va haver un ple total a propòsit de Madama Butterfly. Unes 2000 persones van assistir al muntatge de l'òpera de Puccini que, amb direcció escènica de Lindsay Kemp, va presentar-se l'any passat a Santander, però que, amb aires renovats d'estrena, arribava a Peralada amb l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (l'OBC, que, dirigida per Marco Armiliato, va complir sense especial entusiasme), el sempre sòlid cor Lieder Camera i un repartiment encapçalat per la xilena Cristina Gallardo-Domás, una soprano emergent que encara no s'ha prodigat en els escenaris catalans i de la resta de l'Estat espanyol. Certament, lliurant-se apassionadament al personatge i arriscant-se allà on Puccini exigeix aguts suïcides, Gallardo-Domás va ser la gran triomfadora de la nit. Aplaudida amb entusiasme, mentre el treball de Claudia Marchi (Suzuki) i Antonio Salvadori (el cònsol) també va ser valorat per un públic menys convençut del discret Pinkerton de Roberto Aronica, la soprano, que va crear moments d'intensa emoció, renova amb el seu èxit un dubte o potser un debat que va fent-se vell: el triomf dels cantants justifica un muntatge operístic? N'hi ha que hi respondrien afirmativament, però replantejarem el dubte.

El material argumental dramatitzat a Madama Butterfly pot convidar a una lectura demolidora aliena a la temptació (o és la mentida?) romàntica. De fet, com va fer present David Cronenberg en la pel·lícula M. Butterfly, en certa manera una lectura de l'òpera de Puccini, hi plana el tema del colonialisme i els seus derivats (l'abús i explotació dels països pobres) i també el de l'amor com a fantasia (la construcció de l'altre a la mida del propi desig, que pot ser fatal). En tot cas, centrant-nos en l'argument de l'òpera, Cio-Cio-San és venuda a un militar nord-americà que vol desfogar-se sexualment mentre pensa casar-se «realment» amb una dona del seu país. La jove japonesa de Nagasaki (on els nord-americans van llançar més tard una bomba atòmica) imagina, però, que viu l'amor i espera l'home que, finalment, torna casat per endur-se el fill comú. Cio-Cio-San es fa l'hara-kiri. És possible un muntatge de Madama Butterfly pensant-lo des d'un present en què abunda el turisme sexual als països pobres, on també es venen nens en adopció? És possible, però aquesta possibilitat sembla lluny de les intencions (i de l'estètica) de Lindsay Kemp. Ell continua amb les seves flors, els seus colors i el seu gust exòtic. Hi veu la papallona entre flors, l'esteticisme del vaixell i la història romàntica, però no sembla entreveure'n el rerefons. Veu papers vermells que cauen damunt Madama Butterfly quan mor, però alguna cosa sembla escapar-se-li del profund dramatisme de la mort d'una dona pobra que ha cregut en l'amor.

Imma Merino
El Punt