5/4/2016 |
Programa: Obres de Pärt, Vila i Casañas, Toldrà, Montsalvatge, Pladevall, Borgunyó, Morera, Vila i Millet.
Lloc i dia:Teatre Principal de Sabadell. 2-4-16
Orfeó Català. Josep Vila i Casañas. Coral Belles arts de Sabadell, Jordi Lluch.
Teatre Principal de Sabadell. 2-4-15.
En una data arriscada com un dissabte en què el “clàssic” futbolístic aclaparava tota l’atenció, Joventuts Musicals de Sabadell va programar un concert pertanyent al Cicle Xarxa Coral. Per cinquè any l’Orfeó Català col·laborava amb altres entitats vocals establint un feedback que, sens dubte, atorga projecció pel territori tant a la històrica formació com a les convidades. En aquest cas, la Coral Belles Arts de Sabadell.
Concerts com aquest són els que, al parer de molts, marquen la vertadera tònica musical d’una ciutat amb cites accessibles en sales adequades (perdonarem per una vegada la sequedat acústica del Principal) que obliguen, a més, a fixar-se en repertoris poc freqüentats. Per exemple en les obres Pladevall, Vila, Borgunyó o de Vila i Casañas. Aquest darrer, el director de l’Orfeó i ex director del Lieder Camera, les composicions del qual (Laudate Dominum o In Paradisum) revelen diversificació de textures, modulacions i una considerable dificultat d’afinació i concertació en unes peces creatives ben pensades per a cor. Especialment El mirador on hi aplega una quantitat ingent -fins i tot excessiva- de melodies populars catalanes i les treballa variant tots els paràmetres musicals configurant una fantasia en què també va prendre protagonisme el piano de Josep Buforn, un dels més qualificats repertoristes actuals a Catalunya
El concert també formava part de les darreres actuacions de Josep Vila i Casañas com a director d’un Orfeó que es presentava amb algunes baixes en les cordes masculines. El desequilibri va ser evident: les dones van sonar més homogènies, tot i una emissió puntualment descarnada en els ascensos a l’agut. Les cordes de tenor i baix es percebien amb més dificultat i el conjunt no va destacar per un so potent, dens i cohesionat. Va quedar clar en els unísons i altres passatges homofònics de Punto de habanera de Montsalvatge o en la diversitat textural de Da Pacem Domine d’Arvo Párt que va ser un excel·lent pòrtic, almenys, per a sorprendre un públic poc avesat a les recerques espaials i la redefinició de la direccionalitat implícites.
Va haver, però, la qualitat en el cant i en la línia en particular, que van reeixir les obres del citat Pladevall, del propi Vila i Casañas, i en un final on la Coral Belles Arts va arrodonir la vetllada afegint-se a Les neus que es fonen, Senyor Sant Jordi i El cant de la Senyera en una cantada vibrant i expansiva. El públic dempeus s’hi va sumar en la tornada de l’himne compost per Millet en un final emotiu, oportú i de qualitat.