“Un déu, un Farinelli”. Així és com les dames angleses lloaven la figura de Carlo Broschi (1705-1782), nom real del castrat més famós de la història. Incomptables òperes van ser escrites per al seu talent fora mida fins que va anar a parar a Espanya, on va ser precursor de la musicoteràpia en assuaujar la melangia del depressiu Felip V alhora que dirigia els afers musicals de la cort. Reviure una tipologia vocal desapareguda (per sort, donat el barbarisme de la seva creació) no és fàcil. ¿Millor un falsetista o una cantant femenina (l’opció de Händel quan no tenia cap castrat a mà)? La barreja sintètica de les dues només va servir per a l’extravagant biopic filmat per Gérard Corbiau.

Una de les estrelles ascendents en el camp dels contratenors es presentava a L’Auditori de Barcelona amb un homenatge a Farinelli d’estructura singular, ja que Valer Sabadus va aparèixer al final de les dues parts. Atès que les quatre àries que va interpretar eren de llargària considerable, ¿no hauria estat més prudent intercalar-les entre les peces instrumentals, sobretot en una primera meitat amb sobredosi de seguidilles i fandangos? Més atractives van ser les peces de la segona part, que subratllaven l’excel·lent nivell d’un Concerto Köln en ple trentè aniversari.

El contratenor romanès disposa d’un timbre sedós i homogeni (amb una lleu cobertura mat), volum suficient per a una sala poc amable amb les veus i, sobretot, una tècnica aguerrida com per negociar amb fermesa les ornamentacions més rocambolesques. Però el seu cant aplicat mai va aconseguir transcendir el decorativisme vacu de les àries. Vam haver d’esperar a la propina, Crude furie degli orridi abissi de Serse, perquè el pols s’accelerés. Es va notar que Sabadus l’ha interpretat a escena i que, a diferència de Giacomelli, Porpora i Riccardo Broschi (germà del castrat), Händel sí que era un geni. Llàstima que mai treballés amb Farinelli.