Cerca de crítiques

Enquesta

F(r)iccions

26/3/2016 |

 

Programa: Frec

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

El passat 19 de març, es va presentar Frec 2 a la sala 3 de L’Auditori, dins del marc del festival Sampler Sèries. Aquesta obra, seqüela de l’anterior Frec, és una coautoría d’Hèctor Parra (arquitectura general de l’obra), Agustí Fernández (improvisació lliure al piano), i Joel Ryan (improvisació lliure en electrònica).

Cada moment és crucial. S’apaguen les llums i es condensen els objectes allà, lluny, a l’illa il·luminada que és el seu continent. Aquesta illa enigmàtica que s’invoca en cada esdeveniment. Aquesta dimensió que neix de l’acord tàcit i de l’oblit passatger. Cada moment és crucial en aquest nus de corrents.

Els cossos es tornen fantàstics. Malgrat estar cancel·lats en l’ombra, es disparen en moviments invisibles. Es tornen cossos abstrets als sentits, arrossegats pel carruatge misteriós de l’obra. Cada subjecte és privat del pacte personal amb el subjecte contigu. Les individualitats estan uniformades en el glaucoma i la paràlisis imposats. És el sacrifici acordat, el preu del nom “espectador”. Aquesta massa de subjectes discapacitats, agrupada i distingida en la foscor, es sumeix a la tutela dels privilegiats, els que veuen i saben, els que tenen poder en aquest univers mínim.

Tot i així ens sedueix la seva indulgència. Ens sedueix el pacte que assegura mantenir-nos a resguard del pànic: emmanillats, però fora de perill. Una pantalla ens lliura de la ceguesa de l’oïda. En les seves projeccions es satisfà la nostra obsessió per la causalitat, s’adula al nostre intel·lecte. La presència justificant del piano no és només un delimitador de les possibilitats sonores, sinó una peça clau en el manteniment del sentit, un índex que situa a l’espectacle. Aquestes satisfaccions i aquestes coherències ocultes ens mantenen dòcils. Així l’espectador es deixa i s’oblida de la mediació.

Sense l’abstracció aquesta obra no seria possible. Ella és el vehicle principal del control i la mediació. La percepció de tots està mediada, hi ha un abisme infranquejable entre les condicions primàries de la generació i els resultats sensibles. La microfonia permet negar els condicionants clàssics del so. La imatge projectada anul·la en certa manera les impossibilitats visuals de l’espectador. Aquesta corporalitat estesa és un parany. Permet que siguin manifestes dimensions sonores de manera que no faci fallida el prosceni. Tots aquests dispositius darrere que pervisqui la distinció, el silenci permissiu.

Abstracció també de l’ontologia del so: quan del so es diu “és ona, és gest i és espectre” precisament advé allò. I amb aquest enunciat realtizatiu sorgeixen eines de control. Hi ha una desorientació quan el so que acompanya a un gest de l’Agustí Fernández escapa a les nostres prediccions. Intuïm el pas de la mà d’en Joel Ryan. Pensem que controla el so emès pel piano, que el piano s’emancipa del seu timbre, que s’estén i s’allibera. Engany. Som nosaltres els controlats. El so del piano mor al seu àmbit. El seu breu obituari és opacat per un espectacular electrònic. No hi ha amplificació; hi ha duplicació i encobriment. Tot està conseqüentment ocult o present a l’espectador segons l’arbitri vetllat del compositor.

L’autoria és un altre aspecte problemàtic. En el discurs introductori, Hèctor Parra planteja Frec 2 com una obra en coautoría. Ho és en certa forma. El concepte d’indeterminació a la música va sorgir com a ressonància a la proclamada “mort de l’autor”. Aquesta mort depèn també de la inexistència d’un lector absolut i una lectura òptima, així com de la dissolució de l’estadi neutre del text. Però, fins a quin punt l’autor s’adequa a la demanda de l’època en favor seu? Fins a quin punt es neutralitza la mirada de l’espectador amb aquesta evidència aparentment immediata? Fins a quin punt aquest espectacle porta a la configuració d’un lector òptim? La despulla de la potencia agent del lector-auditor, l’homogeneïtzació de la seva subjectivitat, la mediació de la seva percepció no són reafirmacions encobertes del poder de l’autor?

Les determinacions fetes pel compositor no seran només les suficients per assegurar la seva regència sense aixecar revolada? Aquestes qüestions van més enllà de la voluntat intencionada del compositor. Es tracta d’herències assumides i obviades que haurien de posar-se en dubte, no només pel compositor, sinó per tothom. En qualsevol cas l’espectacle presenta una obra molt captivadora pel que fa a allò sonor, i un concepte que mostra moltes problemàtiques que val la pena contemplar quan es parla de creació contemporània.

Daniel G. Camhi
Núvol