Cerca de crítiques

Enquesta

Silencis sobre Babi Iar

23/3/2016 |

 

Potser m’equivoqui, però si s’ha de jutjar per comentaris i assistència de públic tinc la sensació que ha passat una mica desapercebut l’últim programa de l’OBC –amb Mozart i Xostakóvitx– dirigida per Kazushi Ono, abans d’acomiadar una temporada (al maig amb la Missa de Bernstein) per la que ha passat de puntetes. És perillós, perquè significa que passen totalment inadvertides dues coses. Primer, el camí erràtic en el qual es troba aquesta orquestra i que ha de corregir sens dubte. I segon, l’immens potencial que té si es fessin les coses com s’han de fer. El treball d’Ono és puntualment de qualitat, però de nou tan intermitent i en unes condicions tan precàries que impedeixen aconseguir una personalitat i un so reconeixible; en definitiva, construir amb solidesa un projecte a l’alçada del que haurien de ser les exigències. Tot i que donada la desídia general en qüestions musicals i culturals, ja no sé si queda algú amb ganes d’exigir.

La Simfonia núm. 39 de Mozart pertany a l’últim període de la seva producció. Juntament amb les dues següents –l’audició de les quals és més freqüent– va ser escrita a l’estiu de 1788 pocs mesos després de començar el seu treball com a “Compositor de la Càmera imperial i reial” succeint a Gluck, i, no obstant això, al principi de la fi, quan el seu Don Giovanni era rebut amb fredor a Viena i començava el seu descens cap a la ruïna econòmica i la indiferència. El primer moviment traça amb claredat la forma-sonata i exigeix una lectura enèrgica, però la partitura es va trobar sense inspiració en la direcció d’Ono i amb desajustos ostensibles a l’orquestra, gairebé constantment, la qual cosa va manllevar sentit a les frases. A l’enllaç entre l’Allegro i l’Adagio excessivament pla, es van afegir unes transicions, decisives i extenses en aquesta simfonia, planes i fosques, conduïdes sense instint per Ono, fred i incapaç de fer sobresortir els contrastos que hi escriu Mozart. Un Andante fluix on violoncels i contrabaixos van rendir a un nivell per sota de l’acostumat, donà lloc a un Menuetto decebedor i desproveït de subtilitat, abans de desembocar en un Allegro desequilibrat on els nombrosos detalls van passar desapercebuts. Poc més es pot afegir com a balanç.

La Simfonia núm. 13 de Xostakóvitx també és una obra tardana, malgrat que el període tardà tingui característiques estètiques i trets vitals molt diferents en el cas del compositor rus. Cinc anys abans, rebia a la Unió Soviètica una aprovació unànime després de l’estrena de la Simfonia núm. 11, construïda sobre un llenguatge tradicional però amb una extraordinària mestria. Al context dels anys seixanta s’obrien moltes esquerdes que discutien l’ambigüitat del seu llegat. Per exemple, després de l’estrena nord-americana de la seva Simfonia núm.12, el New York Times va publicar un article titulat “Hi ha dos Xostakóvitxs?” on es defensava la tesi que al llarg de la seva vida havia escrit dues músiques diferents: una música complexa i refinada per a si mateix, pels entesos i pel futur, i una altra “democràtica” per encàrrec, obeint ordres. Aquesta Simfonia núm. 13, avantpenúltima en la seva llarga producció simfònica, per a baix, cor masculí i orquestra sobre un poema de Ievgueni Ievtushenko, és un immens i dolorós monument simfònic i coral allà on no hi ha cap monument possible. “Cap monument no s’alça sobre Babi Iar”, comença cantant el cor. Ievtushenko es refereix al barranc a les afores de Kíev on un escamot de les SS va executar prop de 34000 jueus el 29 de setembre de 1941. Es tracta per tant d’una obra de contingut explícit i es va decidir no només incloure el text en rus i català, sinó també projectar la seva traducció –crec que encertadament– amb discreció. El dramatisme del text i la seva articulació venia com a anell al dit al timbre i la peculiar expressivitat de Nikolai Didenko, i es va aconseguir no només transmetre amb vehemència i espontaneïtat tant allò dolorós com allò grotesc, sinó també esperonar amb una fantàstica emissió vocal a orquestra i cor, sòlid i potent a la majoria de passatges, coordinat per Mireia Barrera.

Aquí sí que es va poder veure un Ono estimulant, amb una lectura personal de la simfonia, subratllant amb saviesa i gran capacitat comunicativa tots els relleus d’aquesta monumental partitura. En alguns moments, revelava un treball de profunditat, només afectat per algunes màcules recurrents aquesta temporada, com les enormes dificultats per a aconseguir un so equilibrat i compacte. Segurament, el primer moviment va ser on més va aconseguir controlar el gran dispositiu orquestral, tot i que es va esfilagarsar a certs moments del tercer, amb un tempo excessivament fluctuant i desorientador. Digne de ressenyar és el rendiment que van tenir metalls –trompes especialment– en el quart moviment i en el cinquè el magnífic duo de flautes així com un brillant solista de trompa, amb una gran resposta també de les fustes.

La campana, fúnebre, interromp una vegada i una altra entre els pocs espais que deixa la voluptuositat orquestral. “Aquí tot crida en silenci”, canta el cor a Babi Iar. És el silenci d’Europa, de la nostra infàmia, que avui es repeteix una altra vegada a les portes de la nostra comoditat. La Simfonia núm. 13 és intemporal, i des de l’enèrgica entrada del cor fins als misteriosos últims compassos de la celesta –magníficament interpretats per Daniel Espasa– segueix interpel·lant-nos avui malgrat que molt pocs escoltin el seu missatge. També malgrat que, ja quan es va estrenar, la desintegració històrica dels llenguatges musicals a les avantguardes era un procés avançat. El 1969, un Xostakóvitx greument malalt a l’assaig general de la seva Simfonia núm.14 que tenia com a tema central la mort, va dirigir unes paraules al públic: “jo voldria recordar les paraules del notable escriptor soviètic Nikolai Ostrovski, segons el qual la vida ens ha estat donada una sola vegada, per la qual cosa hem de viure-la amb honradesa i honestedat des de tots els punts de vista i no fer mai res del que després hàgim d’avergonyir-nos”. Hi estem només a un pas. Davant les forces obcecades de la història que ens segueixen governant, només falta deixar de prendre’s seriosament coses tan serioses com l’orquestra de la ciutat per tornar a lliurar-nos als braços de la barbàrie. De mediocritat, oportunisme i mandra ja tenim les mans ben plenes.

Diego Civilotti
Núvol