Hi ha nombroses llengües que equiparen l’art d’interpretar un instrument amb la perícia del joc (jouer, play) i la seva infantil creativitat. Ahir, mentre escoltava jugar Iván Fischer amb la Trauermarsch que obre el pòrtic natural de la Tercera de Mahler vaig pensar de nou en aquesta identificació tan lògica i nogensmenys fàcil d’oblidar. Tots, de fet, hem entrar al món de la música jugant innocentment amb un tros de fusta que té cordes o intentant omplir un esperit inanimat de forats amb l’aire pulmonar, i és aquest esperit naïve que tradueixo maldestrament allò que ressonava al Kräftig entschieden explicat per Iván Fischer mitjançant un joc en què la natura va obrint-se esplendorosa, com si el seu desplegament fos una broma que va prenent cos. Cal recordar que Mahler va pensar la simfonia rellegint Nietszsche, especulant fins i tot titular-la La meva Ciència Joliua. La música, el joc.

El director filava els silencis inicials amb una ductilitat corprenedora, extraient de la Budapest Festival Orchestra un so a voltes canalla i descarat, com el d’una banda desafinada, en un esclat final de palla i mocador. Què us en puc dir mes, d’aquesta orgia? Doncs us puc glossar la sornegueria dels intervals descendents del minuet, interpretats descaradament, com una variació clàssica, en oposició a la voluminositat ampul·losa i volgudament romanticona de la corda. O puc recordar-vos els glissandi del vent fusta al Comodo, d’una escandalosa i deliciosa fatxenderia, o també l’aparició del flugelhorn, que ja coneixíem (saberuts), però que ens va tornar a sorprendre com la primera vegada, tot i alguna nota falsa de l’aplaudit solista. D’on surt aquest so que juga amb la natura? Bestial!

A Gerhil Romberger no la vaig escoltar gaire, i ja em perdonareu, car jo vivia entusiasmat perseguint els solistes de l’orquestra. I del cor no en parlaré en excés, perquè es va sentir poc i va entrar tard en el poc instant de dificultat que afrontava. També us puc fer reviure la transició increïble del darrer Bimm del quart moviment fins un Adagio final interpretat pràcticament en pianíssim durant tot l’esdevenir errant de la melodia, una música celestial en què Fischer va fer una classe de com arribar a un clímax. Al director, només li discuteixo certa afició per accelerar els tempi quan la massa orquestral apuja el volum. La resta, defectes menors i mandangues per criticaires.

La música té pocs secrets. Aquesta és una orquestra on fins i tot els membres més veterans es deixen la pell en cada so i gaudeixen l’art de jugar comandats per un músic d’una talla tan gegantina com aquesta Tercera. La resta, com diria la nostra estimada reina, merde. Que tornin aviat. Això és aire pur, ciència joliua!