CRÍTICA

Hi ha concerts que et persegueixen durant dies, dels quals te’n repeteixes un instant que vas regurgitant amb l’esperança que no l’elimini l’oblit. Així en aquesta darrera Passió segons Sant Mateu de Bach que ens ha regalat Gardiner: tot just després d’expirar el Crist, amb el coral Wenn ich einmail soll scheiden, interpretat pel millor cor del planeta, el Monteverdi, en un pianíssim pràcticament inaudible. Cert que hi hagueren instants de major espectacularitat, de precisió canora fora límits, però aquest minut de veus a l’uníson –en què la transició entre sons pràcticament no existia, on tot era una única vocal o consonant– valgué tot l’or del món. Només per aquest instant del millor cor del món ja valia la pena respirar. L’acabaré oblidant, però resistiré tot el que pugui.

Però hi hagué tot un doll de música en aquest viatge que l’ànima dels English Baroque Soloist tradueix com el drama particular d’un Crist ple d’afliccions humanes com ara la traïció o el dolor, convertint el viatge de la passió en una font molt més terrenal que no pas divina. Així la humanitat d’un evangelista fonamental com Mark Padmore, un tenor que ha crescut com el bon vi i que té la gosadia d’afrontar la partitura de memòria: hi hagueren alguns instants on la impostació esdevingué crit (el Palau és difícil d’omplir vocalment), però la qualitat musical del cantant, complementada amb una austeritat de gest pràcticament deprecativa, va conformar una actuació d’autèntica referència. Llàstima que Padmore tingués com a company de viatge el Jesús encara per fer, massa jove, d’un voluntariós Stephan Loges. Els anys i el temps també som un valor, escrivim sense paternalisme.

Per la resta, no cal insistir gaire en el valor d’una orquestra estratosfèrica on van destacar-hi l’eminentíssim oboista Michael Nieseman i la inigualada concertino Kati Debretzeni. Són detalls nimis perquè l’important és el conjunt i el viatge en forma humana de la passió. Hi ha tantes coses per dir, però jo amb un minut del cel en tinc prou…