Cerca de crítiques

Enquesta

El Pavel Haas Quartet no convenç

16/3/2016 |

 

Programa: Pavel Haas Quartet

Lloc i dia:PALAU DE LA MÚSICA

El Pavel Haas Quartet, una formació txeca de creació força recent, ha actuat al Palau de la Música amb un programa que feia honor als seus orígens, amb peces de Martinu i de Dvorák, i també amb el segon dels quartets “Razumovski”, de Beethoven. El Pavel Haas és un quartet amb bons intèrprets, tècnicament competents i ben cohesionats, i va oferir un concert bonic de sentir. Però no va assolir aquella intensitat colpidora pròpia de la música de cambra a la qual només poden arribar les formacions més bregades, i que fa que l’oïdor quedi extasiat.

La primera part del concert la van ocupar els dos compositors txecs, Martinu amb el Quartet núm. 3, i Dvorák amb el Quartet núm. 9 en re menor. Els quatre músics del Pavel Haas –incloent-hi el viola, substituït a darrera hora– van tocar amb una unitat i una cohesió importants, però en canvi, van fer palesa una mancança en la qualitat del so. El so que produeixen és esquifit, prim, insuficient, i sovint quan toquen en forte rasquen les cordes, cosa que es va evidenciar sobretot en Beethoven. No és un so a la corda, li falta incisió, sobretot per part de la primer violí. Però més enllà d’això, a Veronika Jarusková li manca la capacitat de lideratge que ha de tenir qualsevol primer violí d’un quartet per marcar a la resta de músics el ritme i l’aire que ha de prendre cada peça que interpreten.

El quartet de Martinu va tenir caràcter i força, i la formació es va sentir molt compenetrada. En canvi, en Dvorák va ser on van començar a notar-se els punts febles. El so massa prim restava intensitat a la peça, malgrat que van tocar un molt meritori Adagio, amb un lirisme delicat. En els passatges en què se sentien els músics individualment es feia més evident la manca de consistència de so, així com també en tot Dvorák –llevat de l’esmentat Adagio, potser– va faltar-hi un punt d’emotivitat que el compositor txec sempre reclama.

El Quartet núm. 8 en mi menor, “Razumovski”, el van abordar amb més força i caràcter; fins i tot amb massa ímpetu, atès que van tocar-lo a un ritme inadequat i excessivament ràpid. En el Molto adagio es va notar, com en Dvorák, la manca d’aquell punt d’expressivitat i d’intensitat emotiva que caracteritzen la cambra. Però el punt feble més important del quartet de Beethoven va ser el ritme, massa ràpid, especialment en els dos darrers moviments. L’excés de velocitat en l’Allegretto va desvirtuar-ne l’aire dancívol, i en el Finale: Presto la velocitat excessiva va provocar alguns petits problemes d’afinació i va augmentar l’acció de rascar les cordes en els passatges en forte.

Tots sabem que la cambra és de les branques més difícils de la música, i ho és perquè la seva complexitat no rau en cap obstacle físic o tangible. L’excel·lència que assoleixen determinades formacions, malgrat que vingui donada pels anys d’experiència, és una cosa indefinible, etèria, però que es percep quan s’escolta. La cambra ha de produir intensitat gairebé feridora i en canvi, el Pavel Haas Quartet, malgrat tenir bons músics, no va assolir la fita.

Elsa Álvarez Forges
Núvol