Cerca de crítiques

Enquesta

Poderós cavaller

14/3/2016 |

 

Programa: Anton Serra (solista) amb Josep Maria Sauret dirigint la Nova Orquestra de Cambra Germans Pla

Lloc i dia:Real Acadèmia Catalana de les Belles Arts

El passat dimarts 8 de març va esdevenir un concert dedicat al paper solista de la flauta travessera a la Real Acadèmia Catalana de les Belles Arts, a càrrec d’Anton Serra (solista) i amb Josep Maria Sauret dirigint la Nova Orquestra de Cambra Germans Pla. Van interpretar música de Beethoven, Sarasate, Paganini, Gluck, Fauré i Turull.

Quin alleujament desprendre’s de la coerció de l’època. Saber que la nostra actualitat ha sobrepassat les fronteres dels fets. De no ser així, el concert dut a terme no tindria millor explicació que un lapse d’anacronisme. I és que no és difícil que un concert de “música clàssica” aparegui davant molts com una petita ambaixada de l’anhel antiquari. Malgrat això, per poder consentir aquesta idea hauria d’haver-hi abans una actualitat dominant i un passat perdut. Aquí hi ha el parany de la sinècdoque historiogràfica; no és capaç d’aprehendre el flux irrepresentable de l’actualitat. Tot i així, assistir al concert i veure’s envoltat per quadres de rostres eixuts i per deïtats olímpiques tenallades en marbre provoca alguna sort d’esbalaïment, una intuïció insegura enfront de la contemporaneïtat de l’esdeveniment. I no és l’atrezzo el causant de la sorpresa, sinó la dimensió realitzativa del ritual. Això ho dota d’un sentit d’actualitat.

Nego qualsevol visió de caire estructuralista, però crec que en l’execució del ritu del concert es configura aquest grup social discriminatori. Per mitjà seu teixeix les muralles vetllades que ho distingeixen i ho delimiten. No van ser poques les mirades receloses que van acabar per guiar als assistents a butaques apartades de la meva presència incòmoda. Aquest sentit polític de diferenciació (repulsivament clar malgrat estar encobert entre filacteris apologètics) és encara més fascinant per la seva inconsistència, per la seva vacuïtat. El que es revesteix com a ritual sacralitzador de “la cultura” no és sinó l’ostentació d’un poder atemorit. Paradoxalment, més que enfortir-ho, aquesta hipocondria ho aïlla i afebleix.

La vacuïtat de l’esdeveniment es va manifestar amb la música. Una vegada començat el so ja no va haver-hi encobriment convincent. No hi ha bastida ideològica que es sostingui davant tal fingiment, validat des de tots dos costats del podi. Vist des de l’angle de l’objecte sonor, el concert va ser un contrasentit. L’orquestra i el solista van romandre en assídua desconnexió, individual i mútua. Grups perplexos de notes inconnexes suplantaren les idees musicals. En gran part de les peces el ritme estava senzillament absent. L’articulació vocal del solista balafià en vibrato el que estalvià en delicadesa. Els passatges ràpids i tècnicament demandants de Paganini van ser senzillament desconcertants, moltes vegades fumaroles de notes irreconeixibles. En l’obra de Sarasate totes les cadències entre l’orquestra i el solista van estar dislocades. El treball orquestral en general va deixar molt a desitjar. En l’ària de Gluck l’acompanyament de les cordes es va desenvolupar sense cura ni detall, amb una estratificació injustificada de les dinàmiques i un tacte més aviat tosc pel que fa a l’articulació. Sorprenentment he vist a diversos integrants de l’orquestra desenvolupant-se molt més alegrement en altres contextos. Caldrà demanar comptes al director, que, malgrat el semblant contrariat dels músics, no va escatimar en la grandiloqüència dels gestos ni en la magnanimitat dels somriures, les coreografies desenfadades i els rams d’elogis.

El públic per la seva banda es va desfer les mans en aplaudiments, de vegades acompanyats d’ovacions i xiulades entusiastes. Degut als ànims del públic, es van tocar tres moviments més després d’haver finalitzat al concert. Aquesta reacció és incomprensible si es vincula la sensibilitat artística amb la campanya publicitària de la ideologia burgesa. Aquesta és la medul·la de la paradoxa. La música és molt més que “bells sons” i “expressió”. De vegades, només és una mica d’això. En aquest concert va ser la perfecta ventafocs, un filacteri-estendard que immunitza a un grup econòmicament afavorit però anèmic. El públic consent, inconscient, aquest ús de la música. Es cobra i es paga per reafirmar el poder de cobrar i pagar. El que passi més enllà de l’entrada és nimietat.

És una pena veure que els joves estudiants que s’han esforçat per a obtenir un grau professional hagin d’adaptar-se al joc vil del mercat artístic. Voldria precisar que no tinc res en contra els moviments individuals i personals de cadascun dels assistents. Es tracta d’una crítica a les inèrcies que permeten i vetllen pel manteniment dels estaments. Hi ha una nova cultura palpitant als carrers, allunyada de la protecció de les vitrines, empobrida, però sagnant. Una cultura anònima de la qual no estem avisats. Una cultura incògnita a la qual se li ha negat el luxe de la premsa. Si es deslliga el jou i es aboleix el vassallatge esclatarà amb ímpetu de canvi. Un ímpetu que se li ha negat als quals caminen al costat del poderós cavaller.

 

Daniel G. Camhi
Núvol