Cerca de crítiques

Enquesta

Virtuosi de Praga al X Festival de Sant Fruitós

Mireia 'triumphans'

3/8/2004 |

 

Obres de Bach, Vivaldi i Händel. Claudi Arimany, flauta. Mireia Pintó, mezzosoprano. Virtuosi di Praga. Oldrich Vleek, concertino director. Xè Festival Internacional de Música Clàssica. Mas de Sant Iscle. Sant Fruitós. 29 de juliol.

El gran triomf musical de la nit va ser l'ària Armatae face et anguibus de l'oratori Judita triumphans d'Antonio Vivaldi, que va interpretar la mezzo Mireia Pintó amb el conjunt dels Virtuosi di Praga. Una ària, ben teatral en un oratori de tema religiós, que va ser cantada amb un arravatament, precisió tècnica i inspiració insuperables.
Per sort hi ha moltes oportunitats de sentir Mireia Pintó, que és assídua de l'escenari del Liceu i les sessions exploradores i musicals del Foyer. Cal, però, per fruir-ne plenament, anar al seu reialme, Sant Fruitós, on artísticament amb Vladislav Bronevetsky han confegit any rere any un festival que va progressant en qualitat. Pintó als seus dominis no es resigna al repertori fàcil i popular sinó que situa sempre el llistó i el repte a nivells molt alts. Així, amb el concurs del flautista Claudi Arimany ens va donar una cantata atribuïda a J.S. Bach, amb autoria discutible segons alguns experts, l'exquisida Non sa che sia dolore BWV 209, i amb acompanyament orquestral dues àries de Cleopatra de l'òpera Giulio Cesare, Piangerò la sorte mia (en comptes de l'anunciada Se pietà di me non senti) i Da tempeste il legno infranto.

El concert va començar amb la Suite n. 2 en si menor BWV 1067, per a flauta travessera solista, i ens la van brindar en una versió molt tranquil·la que va permetre contrastar amb la rapidesa de la badinerie final pel lluïment virtuós de Claudi Arimany, que toca amb la flauta d'or de Jean-Pierre Rampal. El flautista de Granollers va fer una actuació impecable tot i que, per dificultats de coincidir amb l'orquestra, va fer pràcticament una lectura a vista de la més amunt esmentada cantata de Bach. Arimany, que és el comú denominador de tants festivals a Catalunya, desenvolupa ara la part principal de la seva carrera -el país no dóna per més- fent gires a l'estranger.

És difícil apreciar la qualitat d'un conjunt de cambra en un concert a l'aire lliure. Els petits desajustos, que quasi sempre hi són, queden més evidents, i en aquesta ocasió van quedar ben palesos en l'acompanyament de les àries de Händel. Van fer, en canvi, el breu concert Alla Rustica RV 151 de Vivaldi de manera molt cohesionada, un punt lluny del lirisme d'altres versions. Malgrat que al Mas de Sant Iscle hi ha una conxa acústica, cal esperar l'acabament de la restauració que va emprendre la fundació Caixa Manresa de l'església del monestir de Sant Benet de Bages, indret on es va començar el festival. I cal esperar que la restauració vetlli per l'acústica, perquè s'hi pugui reemprendre la bona música.

El concert, pleníssim, com quasi tots els del cicle, va ser la cloenda del festival d'enguany, que va començar amb molt bon peu acollint el primer recital en solitari que feia el tenor Josep Bros.

Jordi Maluquer
Avui