Com és norma en els Emerson, els dos violinistes fundadors es van alternar com a líders en un programa que presentava un tast contrastat de tres dels grans pilars del repertori per a quartet de corda. Sota l’arc de Philip Setzer, l’elegància clàssica del Quartet op. 18 núm. 1 de Beethoven vorejava en algunes ocasions la neutralitat expressiva, excepte en un moviment lent en què els quatre músics van crear un clima turbulent tot explotant al màxim la tensió dels silencis. L’efusió més nítidament romàntica del Quartet núm. 15 D887 de Schubert va estar traduïda amb les dosis justes d’emoció, sense perdre mai el rumb en una partitura de contrastos sobtats i hipnòtiques divagacions (les divines lentituds de què parlava admirativament Schumann).

Més impressionant encara, i liderada com el Schubert per Eugene Drucker, va ser la versió del Quartet núm. 4 de Bartók, amb un inaprehensible temps lent i un final tel·lúric, amb corda trencada inclosa, del violista Lawrence Dutton. Un deliciós fragment dels Xiprers de Dvorák va tancar un concert magistral.