© www.facebook.com/ibercamera

La particular tendència estilística que el pianista Alexei Volodin adopta en les interpretacions de Rachmàninov o Beethoven (dos dels seus autors predilectes) s’escapen de tota ortodòxia i hi obté volgudament uns resultats del tot imprevisibles. Certament, en la novena visita en la temporada Ibercamera, la seva interpretació del Concert per a piano núm. 2 de Beethoven al costat de l’Orquestra de Cambra de Munic sota direcció d’Alexander Liebreich va resultar si més no desconcertant. Volodin és un pianista d’un talent i una tècnica portentosos, capaç de fer un fraseig d’una bellesa plàstica inqüestionable o afrontar un passatge de màxima exigència virtuosística amb una seguretat i solvència absolutes. El segon dels Concerts per a piano de Beethoven aglutina tots els cànons clàssics propis del llenguatge de Haydn, i ens presenta una obra cristal·lina, radiant, espontània i molt enfocada a seguir uns paràmetres molt determinats. Volodin, però, és amant d’extreure una sonoritat rica en grans dinàmiques, en contrastos; va enfocar el moviment central amb una expressió excessivament romàntica en el fraseig i a utilitzar recursos que traspassaven volgudament una tendència tradicional de l’obra. Volodin fa la seva versió, allunyada de premisses preestablertes, proposant-nos una línia interpretativa que aplaudim per la seva originalitat i pel seu enfocament innovador del Concert. Una interpretació poc ortodoxa, fins i tot desconcertant, i que va tenir com a rúbrica ja fora de programa una masurca com a punt final a una nova presència al Palau d’un dels pianistes de referència d’Ibercamera.

L’Orquestra de Cambra de Munic, dirigida Alexander Liebreich, acumula com a bagatge seixanta-cinc anys d’història, amb temporades i gires que l’han portat a actuar als millors escenaris internacionals. Dues obres de Mendelssohn emmarcaven l’obra concertant de Beethoven, concretament l’obertura de Les Hèbrides i la Simfonia Escocesa, composicions en què queden palesos el paisatgisme descriptiu de Mendelssohn, la inspiració melòdica i les sensacions que el compositor va viure en terres escoceses l’any 1829. Amb una direcció enèrgica i de gran claredat de Liebrich (que l’any vinent i després d’onze temporades deixarà la titularitat de l’orquestra en mans de Clemens Schuldt), l’Orquestra de Cambra de Munic ens va presentar una versió vehement, apassionada i profundament descriptiva dels paisatges i les situacions que tan admirablement Mendelssohn va descriure. Unes versions, especialment la de la simfonia, carregades d’un bellíssim atractiu, amb unes fustes i metalls impecables i amb una secció de corda homogènia i compenetrada, plasmava les atmosferes suggeridores (com la ruta de Fingal o les ruïnes de l’abadia de Holyrood), els paisatges boirosos, les tempestes…; en definitiva, els paratges escocesos que Mendelssohn va retratar musicalment amb una clarividència absoluta. La transparència del so emanava en un deliciós “Adagio cantabile” i el majestuós final –portador de tota la solemnitat britànica– posava la rúbrica a una gran versió de l’Escocesa. Grans aplaudiments d’un públic que va omplir el Palau i que va tenir com a recompensa la música suggestiva i virtuosa de l’obertura de L’italiana in Algeri de Rossini, com a cloenda festiva del concert.