Cerca de crítiques

Enquesta

Bartók consolida l’Orquestra Camera Musicae

3/3/2016 |

 

El segon concert de la temporada de l’Orquestra Camera Musicae al Petit Palau de la Música tenia com a títol La mort i la donzella. En aquesta ocasió, la formació tarragonina només es componia de la secció de corda per interpretar dues peces: la versió orquestral que va fer Mahler del famós quartet de Schubert, i un divertimento per a orquestra de corda de Bartók. L’OCM va demostrar que és una formació sòlida i versàtil, i que té un planter de grans músics.

Tots tenim al cap La mort i la donzella de Schubert, aquell quartet arravatador, feridor i punyent que penetra l’ànima com un punxó fi i fa mal. La versió per a orquestra de corda no aconsegueix el mateix efecte. És un arranjament bonic i fet amb gust, però que no arriba a copsar el dolor intens que travessa el quartet schubertià de dalt a baix. Així i tot, la partitura de Mahler és un repte immens per a l’orquestra, que ha de tocar amb una cohesió i un sentit d’unitat molt grans per intentar emular l’efecte del quartet de corda. L’Orquestra Camera Musicae, malgrat l’esforç visible que feia, en els dos primers moviments no va saber trobar la cohesió necessària. Faltava unitat interna en cadascuna de les seccions, que no sonaven ben bé a l’uníson. La peça, en comptes de sonar feridora, sonava dolça, hi mancava intensitat.

Ara bé, en els dos darrers moviments, l’orquestra va virar de rumb. Com si tot d’una s’hagués assolit una mena d’acord tàcit, va sonar més cohesionada i la interpretació de l’Scherzo i del Presto va ser intensa, brillant i plena de força. També cal destacar el paper de la concertino Cati Reus, que va tocar amb una afinació correctíssima els passatges que va tenir de solo.

El Divertimento per a orquestra de corda op. BB118 de Béla Bartók va ser una delícia per a l’oïda. L’orquestra va mostrar una gamma àmplia de recursos tímbrics que va posar al servei d’una obra plena de contrastos, de força expressiva i fins i tot de violència. La formació tarragonina va sonar amb una gran unitat, dins de cada secció i entre si. Van tocar amb sentit de conjunt, ben cohesionats, i no va haver-hi cap desajust. Amb un so incisiu i novament amb la intervenció molt encertada de la concertino, van interpretar un Bartók colpidor que ens va interpel·lar de manera directa.

Jordi Mora, principal director convidat de l’Orquestra Camera Musicae, va dirigir un concert d’alta volada. Es tracta d’una formació jove –té deu anys d’existència–, formada molt majoritàriament per músics joves, i malgrat això, podem afirmar sense dubtar-ho que es pot considerar una de les millors orquestres que tenim avui al nostre país. Actualment té temporada pròpia al Palau de la Música. Esperem que el seu futur professional sigui tan brillant com ho està sent el seu present musical.

Elsa Álvarez Forges
Núvol