CRÍTICA

Un cop a dins, o potser és el que t'hi fa entrar més poderosament, t'embolcalla i fins t'arrossega la música wagneriana que, amb totes les seves tensions i densitats, l'orquestra del Liceu, dirigida pel seu titular, Josep Pons, cada cop sembla més capaç de fer present. Hi va haver aplaudiments entusiastes i sense dissentiments en l'estrena. Però, sens dubte, la reina de la tarda (la funció dels diumenges comença a les 5) va ser la soprano Iréne Theorin, una Brünnhilde imponent i en plenitud. Hi va haver un moment en què, a la manera del seu personatge, essencial en la tetralogia, va semblar que assumia tot el pes de la representació. Brava, brava, Theorin, que culmina amb un final apoteòsic aquest muntatge de la tetralogia. Abans, amb la mort de Siegfrid, interpretat correctament per Lance Ryan, l'òpera comença a fer un crescendo emocional, però amb el final de Brühnnilde, que s'autoimmola retornant el maleït anell al Rin, s'arriba al sublim. El cant i la presència de Theorin hi van contribuir poderosament.