Cerca de crítiques

Enquesta

L’OBC i Ono: començant el camí

26/2/2016 |

 

Programa: Obres de Montsalvatge, Schumann i Brahms

Lloc i dia:L'Auditori de Barcelona 20-2-16.

 Montsalvatge: Manfred

Schumann: Concert per a piano i orquestra Op. 54

Brahms: Simfonia núm. 4

José Luís Prats, piano. OBC. Kazushi Ono. Director.

L’Auditori de Barcelona. 19-2-2016.

 

El retorn de Kazushi Ono al capdavant de l’OBC es va saldar amb un programa que seguia els epígrafs comercials d’aquest inici d’any amb un repertori tòpicament romàntic i una assistència menor que en convocatòries precedents. El resultats a grans trets varen ser satisfactoris i, com en les primeres intervencions dels nous titulars, hi havia un bri d’esperança en l’evolució artística de l’orquestra. Esperem que aquesta es materialitzi després dels frustrats anys d’Oue i de González –qui podria haver fet més si l’haguessin deixat-.

Amb la participació del pianista cubà Jorge Luis Prats el Concert per a piano Op. 54 de Schumann va presentar la credencial d’una subtil disparitat entre la llibertat i energia del piano i la correcció de l’orquestra. Hi va mancar cohesió entre el solista i l’orquestra sobre tot en els múltiples diàlegs camerístics necessaris. No va ser una lectura sense interès d’un Prats ja escoltat a Barcelona en altres cicles, però debutant amb l’OBC. Va oferir una lectura personal, amb nombrosos jocs de rubato i una espontaneïtat i frescor determinants, no absents d’algunes llacunes a l’articulació i digitalització. Com els seus bisos d’arrel folklòrica cubana, la cantabilitat i l’emoció del seu plaer per tocar i contagiar la música com a quelcom viu i estimulant van ser l'eix principal de la seva participació.

Molt més suggerent va ser la Quarta de Brahms en un treball d’Ono que tot i alguns traços gruixuts en el so de conjunt, va desvetllar una estimable planificació tècnica. S’hi albira un salt qualitatiu a curt i llarg termini. El gest d’Ono recorda l’escola japonesa compartida per Oue, clar en el compàs, contingut en l’obertura de braços i atent al detall tímbric. Això sí, sense el teatre barat d’aquell. El segon moviment va ser el de major tensió i dramatisme, dins d’un concepte interpretatiu clar que tímbricament va permetre escoltar els violins i la corda en general amb major detall i presencia. Fet que el lector habitual sap que no és fàcil d’aconseguir a l’acústicament pèssima sala Pau Casals de la seu barcelonina. Quedem-nos amb aquest moviment com a prèvia a les sessions que en les properes setmanes dirigirà.

Montsalvatge: promesa encarrilada

El concert va començar amb la suite Manfred de Xavier Montsalvatge complint la voluntat d’Ono de donar a conèixer repertori català. Una obra que, per cert, l’orquestra catalana té enregistrada sota la batuta de Víctor Pablo Pérez pel segell Naxos. Es tracta d’una obra del Montsalvatge més desconegut en una espècie de suite amb caràcter de poema simfònic tret d’una de les seves composicions balletístiques: Manfred (1945). És una música essencialment melòdica que remet als ballets finiseculars de Minkus, Adam o Txaikovski, amb puntuals incisos rítmics stravinskians i amb una aroma cinematogràfic d’exuberància postromàntica la execució de la qual va transcorre per un equilibri sense èmfasis excessius a la seva vessant melòdica, amb prou coloració i densitat de conjunt i notables aportacions solistes en els passatges cambrístics.

Per cert les notes de carpeta cada cop més es basen en qüestions històriques fàcilment localitzables en llibres i internet. S'allunyen de ser una guia d’audició o una introducció personal del signant que ajudi a la comprensió de la proposta artística.

Albert Ferrer Flamarich