Cerca de crítiques

Enquesta

Amb la mel als llavis

24/2/2016 |

 

Programa: L'OBC i la Quarta de Brahms

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

L’OBC es va rescabalar de l’últim concert i va oferir un gran rendiment en línies generals amb un repertori romàntic presidit per la Quarta de Brahms, i amb el reclam del “retorn” de Kazushi Ono. El director japonès reparteix compromisos entre Tòquio, Lió i Barcelona, i tot i ser el seu titular no es posava al capdavant de l’orquestra des de feia cinc mesos.

L’ambient de la sala estava molt lluny de la intensitat romàntica que anunciava el cartell; assistència discreta, mitjana d’edat preocupantment alta i un inici un xic fred. La primera obra era la suite –de caire postromàntic– del ballet Manfred de Xavier Monsalvatge, estrenat el 1945 i basat en el text de Lord Byron. Degut al caràcter funcional de la música, en Monsalvatge no hi gaire consideració vers els seus ballets (com, per cert, tampoc cap als romàntics alemanys que el van acompanyar al programa) però aquest era una de les comptades excepcions. Ben escrit en els aspectes formals i orquestrals, i amb un llenguatge fàcilment assimilable, és fa difícil pel director transmetre una visió global de la partitura sense el rerefons de la tragèdia de l’incestuós cavaller Manfred. El resultat sonor de l’orquestra va ser, no obstant, net i equilibrat, amb un excel·lent rendiment dels solistes que hi tenien relleu, tant clarinet com flautes, i un destacat Ladislau Horvath com a concertino convidat.

El va seguir un Concert per a piano de Schumann escrit cent anys abans que l’obra de Monsalvatge, que orquestra i solista van interpretar amb nota, tot i que va faltar consolidar una de les claus d’aquest peculiar concert replet de passatges cambrístics: la integració del piano en l’orquestra. La sensibilitat del cubà Jorge Luis Prats (Camagüey, 1956) no sempre va harmonitzar amb la lectura d’Ono, en alguns moments discutible. El director japonès va fer un treball menys detallista que després amb Brahms (tenint en compte que aquest ho exigia en més ocasions) però va revelar una cura per certs aspectes com ara els finals de frase, aconseguint extreure-hi una sonoritat expressiva en totes les seccions. Per la seva part Prats va oferir una lectura interessant, molt personal del concert, sense estalviar moments de meditada intensitat mitjançant un particular sentit del rubato des de l’Allegro affettuoso que es va fer encara més explícit en el diàleg amb els violoncels a l’Intermezzo. Prats va subratllar amb intel·ligència el fraseig en els ornaments i va mostrar una musicalitat espontània. Hi ha qui no les perdonarà, però pel que fa a mi, sense deixar d’assenyalar-les, oblido algunes imprecisions al vertiginós Allegro vivace que culmina l’obra; no parlem d’un virtuós, però sí d’un pianista intel·ligent i d’efusivitat sincera, la qual cosa al meu parer el converteix en un intèrpret interessant. Tanmateix, l’ovació no va arribar fins al final dels incomptables bisos que va oferir el pianista, submergint-se en la música popular, gairebé sense que els els demanés un públic que va acabar dempeus i contagiat per la calidesa del cubà.

D’aquesta manera, l’orquestra va abordar una Quarta de Brahms ja a la segona part amb un clima diferent i la sensació de que volien oferir una bona versió. Al primer moviment, polièdric i complex, el director va administrar el so de l’orquestra amb gran criteri, dotant-lo sempre de la profunditat i el vigor que cada atmosfera demanava. Encara que l’equilibri entre seccions va ser la tònica general, va lluitar de vegades sense èxit per controlar les estridències dels metalls; violoncels i contrabaixos, rigorosos i magníficament imbricats en el discurs de l’orquestra, i unes fustes enèrgiques i encertades, van ser el més destacable. Després d’un Andante gairebé magistral, en el qual Ono va saber donar relleu a detalls d’importància en la simfonia que en ocasions passen desapercebuts, vam veure un conductor resolt i poderós ja a l’Allegro giocoso, una batuta que havia madurat la partitura de Brahms i que va encertar en l’administració de l’impuls retòric d’una orquestra que va respondre a mesura que avançava la simfonia, fins a culminar un últim moviment fidelment enèrgic i apassionat com demana el compositor alemany.

La maduresa d’Ono és, sens dubte, esperançadora. Això no treu que encara hi hagi molts interrogants per respondre. No em cansaré de repetir-ho: si vol fer un pas endavant algun dia, aquesta orquestra necessita un titular estretament implicat (evidentment això significa molt més que cinc cites a l’any) que tingui un marge de maniobra absolut en el disseny de la programació i el criteri de la qual sigui per sobre de tot artístic. Per a tot això haurem d’esperar notícies de la propera temporada. D’altra banda, Ono ha manifestat la voluntat de donar a conèixer el repertori català. Té doncs, molta feina pendent amb al patrimoni nacional i no precisament (sense que això hagi de significar en detriment seu) pel que fa a Monsalvatge l’obra de qui podem escoltar amb certa assiduïtat. Segurament Ono ha hagut d’avaluar desajustos durant la preparació del programa, però el resultat i la sintonia amb l’orquestra, encara que tingui molt marge de millora, manifesta símptomes molt positius. Tornarà el proper 11 de març amb Parra, Dvorák i Prokófiev, però el director japonès ens deixa amb la mel als llavis. Promet molt, però romandrem ben atents al compliment. En aquest país estem massa habituats, des de fa molt, a surar en un oceà de promeses.

Diego Civilotti
Núvol