Cerca de crítiques

Enquesta

Celebrant el Barbiere

23/2/2016 |

 

La figura de Roger Alier, catedràtic, professor, crític i divulgador és, des de fa anys, un dels referents del paisatge operístic barceloní. Els seus amplis coneixements i, sobretot, la seva capacitat per exposar-los de manera planera i amb un personal sentit de l’humor l’han convertit en una figura prou coneguda i respectada, tant per la seva tasca com a conferenciant i crític a La Vanguardia com per les seves aparicions a la ràdio i la televisió.

El que potser no és tan conegut pel gran públic és la seva constant tasca d’agitador musical, d’impulsor de projectes relacionats amb l’òpera i, molt especialment, amb les joves veus, que tant el porten en engegar un ambiciós projecte al Teatre Principal de Barcelona com a organitzar sopars operístics al Restaurant Les 7 portes, unint les aficions musical i gastronòmica. Una passió compartida amb un dels seus compositors de capçalera: Gioacchino Rossini.

És ben sabut per tots aquells que coneixem i apreciem a en Roger Alier que una de les seves grans debilitats és l’òpera buffa italiana, que mai s’ha cansat de reivindicar, de vegades remant contra corrent. I no hi ha dubte que Il barbiere di Siviglia del compositor de Pesaro és el cim, el capolavoro del gènere. Per tant, no sorprèn que fos ell, qui sinó!, qui impulsés una vetllada per commemorar a Barcelona els 200 anys de l’estrena d’aquesta extraordinària obra que va viure, al Teatro Argentina de Roma, una de les estrenes més catastròfiques de la història de l’òpera. Un fracàs degut, en gran mesura, a l’audàcia del jove Rossini, que va posar música de nou a un llibret que ja formava part del gran repertori operístic de l’època gràcies a la versió, també excel·lent, que Giovanni Paisiello n’havia fet uns anys abans.

Són diversos els factors que fan de Il barbiere di Siviglia la culminació del gènere buffo. Per una banda un àgil i inspirat llibret de Cesare Sterbini, que adapta amb intel·ligència l’obra de Beaumarchais. Una obra, la de l’autor francès, que uneix dos aspectes clau: d’una banda, situa a l’escenari la lluita de classes i dona fe de la irrupció de la burgesia com a estament social emergent. De l’altra aconsegueix integrar de manera brillant tots i cadascun dels arquetips de la Commedia dell’Arte. Ambdós elements, perfectament conjugats, donen a l’obra una entitat i un tremp indiscutible. A tot això hem d’afegir-hi l’immens talent músico-teatral de Rossini, que converteix la peça en una màquina perfectament engreixada. Però res seria el mateix sense la gran creació del personatge de Figaro, hereu directe de Brighella que, gràcies a la música inspirada i efervescent de Rossini, assoleix una individualització brillant, una entitat pròpia que el converteix en una de les grans criatures de la història de l’òpera.

La incontinència operística de Roger Alier no podia deixar passar l’oportunitat de celebrar com cal aquesta efemèride i ha organitzat una relativament improvisada versió de concert, amb acompanyament de piano, al Teatrino del Conservatori del Liceu, amb la col·laboració d’aquesta entitat així com del Col·legi d’Enginyers. Per aquesta petita festa, ha aconseguit reunir un conjunt de cantants més que interessant que van fer passar una agradable vetllada als assistents que van omplir la sala.

Amb Roger Alier de mestre de cerimònies i narrador i el pianista Josep Buforn com a mestre concertador, el repartiment estava integrat per un grup de cantants remarcable de nivell un tant desigual, ja que alguns d’ells estan ja en plena carrera o a l’inici d’una brillant trajectòria mentre que d’altres estan en una etapa formativa. Per sobre de tots, cal destacar el tàndem de luxe que van formar Carol Garcia/Rosina i Carles Daza/Figaro.

El baríton català té totes les característiques necessàries per fer un Figaro de llibre, i a fe que l’és! La veu és bonica, rodona, avellutada, ben emesa, homogènia en totes les tessitures. La línia és impecable i domina l’estil, brodant tant els sillabati com les segones veus. A més, és un cantant que transmet empatia, un element imprescindible per encarnar aquest personatge, amb el qual ja va brillar a l’Òpera de Sabadell. En Carles Daza va ser, en tots els aspectes, el conductor de la trama, el mestre de cerimònies a l’ombra de la vetllada. Il factotum della cità!

Carol García és una de les grans promeses, ja pràcticament una realitat, del panorama vocal del nostre país, tot i que la carrera l’està fent, ara per ara, principalment a França. Ha estat finalista del concurs Operalia, un dels més prestigiosos del món, i s’està fent un espai en el competit i competitiu món de les mezzo líriques i de coloratura. És una mezzo rossiniana de manual i es mou també amb comoditat en el repertori barroc. Recentment ha debutat la Charlotte del Werther, obrint així una nova via de repertori. Té una veu atractiva i sana, càlida, lírica, però amb un cert cos i amb una àmplia gamma de colors que encara ha d’acabar de desenvolupar. Mostra una agilitat impecable, un fraseig natural, elegant i efectiu. Va cantar Una voce poco fa impecable, així com el Contro un cor del segon acte. Rosina pot ser un gran paper en la seva carrera si li treu més suc teatral, cosa que, sense dubte, ben dirigida, farà. En definitiva, una cantant cridada a fer grans coses.

La resta del repartiment va estar a un altre nivell. Començant pel desconcertant Conte Di Almaviva de Jorge Juan Morata. Es tracta d’una veu clarament de tenor lleuger que té més possibilitats de les que el cantant n’extreu, com va demostrar amb la sorprenent interpretació de l’ària final Cessa di piú resistere, en la que va projectar molt millor. Durant la resta de la funció, va mostrar una emissió poc suportada i un cant un pèl indolent i especulatiu, qui sap si pensant més a arribar fresc a l’ària final. Però Almaviva és molt més que això. Té frases sensacionals en les quals lluir-se i unes possibilitats teatrals immenses, no gaire habituals en la corda de tenor.

Don Bartolo i Don Basilio van ser, respectivament, Joan Garcia-Gomà i Antoni Fajardo que van representar les dues cares de la moneda. El primer té una veu de menys qualitat però un instint teatral indiscutible i una presència escènica important que hauria de mirar de canalitzar. En Toni Fajardo, en canvi, té una veu de baix cantant important, de contorns avellutats i molt atractius, d’un volum que fa que de vegades li costi dominar-la i extreure’n totes les possibilitats, que són moltes. Com a Basilio li manca encara un xic de malícia teatral, però va mostrar detalls interessants en la seva evolució.

Natasha Tupin, com a Berta, va tenir una histriònica intervenció en la seva ària Il vecchietto cerca moglie i ens va brindar el detall graciós de la nit, tot i que involuntàriament, crec. Mentre Alier, en la seva defensa de l’ortodòxia estilística rossiniana argumentava en diverses ocasions la no inclusió dels aguts al final de les àries, una tradició musicalment i estilísticament reprovable en l’època de Rossini (i no només, però això ja ens duria més lluny), la soprano es va despenjar amb un sonor i penetrant agut final. En fi, coses de les sopranos. Negociacions difícils. El món de l’òpera. Quin millor detall que aquest per a homenatjar una de les més genials creacions del gènere.

Antoni Colomer.
Núvol