Al cor de la Simfonia núm. 4 de Brahms el compositor alemany hi introdueix un himne commovedor, interpretat dos cops de forma variada per tota la corda, un passatge elegíac que introdueix una salvífica lluminositat en una partitura fins llavors agitada i ombrívola. Va ser aquest el moment en què la lectura que van oferir Kazushi Ono i l’OBC es va enlairar després d’una arrencada titubejant, sobretot en un primer temps alacaigut i amb un so orquestral poc nítid. El director japonès dirigia el seu segon programa de temporada com a titular cinc mesos després del primer (ja es va anunciar en el moment de fitxar-lo que la seva presència seria més reduïda en aquest curs inaugural) i encetava el projecte d’interpretar i gravar en directe totes les simfonies de Brahms. Una bona tria per aprofundir la relació entre director i orquestra perquè aquest repertori troncal no admet les impureses tècniques que, en altres compositors, poden quedar dissimulades sota la ferramalla expressiva.

L’escalf sonor i l’equilibri de la corda de l’OBC en el passatge esmentat va ser un dels elements més remarcables d’una lectura que va anar de menys a més. La brillant expansivitat del tercer temps va tenir el seu adequat contrapunt en la lògica implacable de la passacaglia del final. Ono i una concentrada orquestra van anar desgranant de forma precisa cada variació fins a l’oasi del solo de flauta (remarcable Christian Farroni) i la solemnitat dels trombons abans que el discurs es precipités en una coda ben menada.

Ono i l’OBC van jugar un paper més discret, per moments massa i tot, en el Concert per a piano de Schumann, que comptava amb Jorge Luis Prats com a solista en el seu debut amb el conjunt. Amb un so d’una opulència notable i gran amplitud dinàmica, el pianista cubà va banyar la peça amb un marcat sentimentalisme que en ocasions duia al límit les costures de l’obra. La desimboltura comunicativa de Brahms va trobar una via més propícia en les tres propines, sobretot en una torrencial Siempre en mi corazón i la vistosa Mazurka en glissando d’Ernesto Lecuona. Si ajuntar sota el mateix programa Schumann i Brahms és d’una lògica indiscutible, incloure la suite del ballet Manfred de Montsalvatge és d’una originalitat ben lloable, no debades el compositor gironí es va inspirar en el mateix poema de Byron que Schumann. La pàtina postromàntica predomina en una obra composta el 1945 que no sona com el Montsalvatge més habitual i que orquestra i director van resoldre amb solvència.