Cerca de crítiques

Enquesta

Cañizares i Viotti amb l'OBC

16/2/2016 |

 

Programa: Obres de Parra, Rodrigo i Beethoven

Lloc i dia:L'Auditori de Barcelona

Juan Manuel Cañizares, guitarra. OBC. Lorenzo Viotti, director.

 

Aquest 2016 els programes de l’OBC han transcorregut per un seguit de ganxos comercials que han salvat l’anomenada “cuesta de enero” admirablement: la projecció de Gladiator amb la banda sonora musical en directe, la Novena simfonia de Beethvoen, les Cinquena i Tercera simfonies de Mahler i, per a rematar, el Concierto de Aranjuez de Rodrigo i l’Heroica de Beethoven en una mateixa convocatòria. L’estratègia de hit populista amalgamat amb l’obra funciona i L’auditori porta setmanes penjant el cartell d’entrades exhaurides en algunes de les seves sessions.

Més enllà d’aquest reclams, Lorenzo Viotti forma part d’una fornada de batutes guardonades al Concurs de direcció de l’Orquestra de Cadaqués (Noseda, Nesterowick, González,...) que ha convençut sobrerament al capdavant de la Simfònica del Vallès i de l’OBC. Amb l’acústica gens favorable que en desvirtuava el so de conjunt, el director suís va signar un Beethoven (Simfonia Heroica) equilibrat, intens i ple d’idees que en personalitzen les lectures. La tensió i els contrastos apuntaven a un substrat de finor conceptual i claredat expositiva que van plasmar-se en un Allegro con brio inicial desplegat en un continuum lleuger i motriu, sense l’hiperromanticisme habitual. La Marcia Funebre, concebuda per Viotti com l’eix de la simfonia, va ser el més ben resolta amb un dramatisme en el tercer grup temàtic (fuga inclosa) i el quart (desenvolupament). Recordin aquest nom: Lorenzo Viotti. El retrobarem.

Prèviament, d’un altre compositor amb el què va guanyar el citat concurs, Héctor Parra, va dirigir l’expressionista Absència. Fruit d’un monodrama de l’escriptora francesa Marie Ndiaye planteja un conflicte molt postmodern com la crisi del subjecte, la soledat i una situació límit jugant amb dues parts diferenciades i de tempi contrastant que cerquen en la tensió cap un esglaiament final.

La guitarra sabadellenca

Juan Manuel Cañizares és un dels més grans intèrprets de guitarra actuals. És una icona del flamenc que també ha destacat en el jazz, la world-music i el repertori clàssic. El seu estil pulcre i fluid, ple de sentiment i intel·ligència, alhora que espontani, juga amb una pulsació extraordinàriament nítida i molt matisada tant en la sonoritat dels registres com en els accents del fraseig. Influït per Paco de Lucía i José Maria Gallardo del Rey el seu Concierto de Aranjuez es va allunyar de la guitarra acadèmica en un plantejament que sense transgressor s’imbuïa d’accents flamencs i una frescor de serenata més que saludable. A destacar la plenitud tímbrica i el fraseig de Molly Judson al corn anglès. De bis Lejana, composició del propi Cañizares. Una altra lliçó.

 

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell