Cerca de crítiques

Enquesta

El Bach inflexible de Koroliov

20/2/2016 |

 

Programa: Evgeni Koroliov

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Moltes crítiques comencen parlant d’una partitura com a “cim” o bé obra “cabdal” d’un període o fins i tot de tota la història. Però quan parlem d’aquesta, no es tracta de cap bagatel·la retòrica, parlem seriosament. L’Art de la fuga és el testament i l’entrada a la sagristia on reposa l’ànima més eterna de la música occidental. Construïda sobre quatre simples compassos i síntesi única de tradició i modernitat, només amb molta dificultat va poder transcendir l’interès teòric per tal què fos considerada des del punt de vista concertístic, i de fet es programa poc en l’actualitat. I quan es fa, hi roman la discussió de quin instrument l’ha d’interpretar, ja que Bach no va deixar cap indicació en aquest sentit.

Efectivament, no és fàcil la comunicació, la relació acústica, amb la complexíssima imaginació musical de Bach en aquesta obra. I Evgeni Koroliov (Moscou, 1949) no va venir al Palau a posar-ho fàcil. El pianista rus ja havia tingut una gran recepció fa tres anys amb les Variacions Goldberg, i més enllà de les seves incursions en diferents repertoris, l’obra de Bach ha estat la guia de tota la seva carrera. Les seves interpretacions han estat molt celebrades especialment a Alemanya, i pel que sembla amb aquesta mateixa partitura va enlluernar al públic del cicle de piano de la Berliner Philharmoniker a finals de 2014. En una ocasió, Koroliov va confessar que entenia L’art de la fuga com la contemplació d’una immensa muntanya a la distància, en la qual un és capaç de calibrar la bellesa d’estar en el seu cim. La imatge sembla bastant clara, però la seva traducció en el piano no ho és tant (de fet la imatge ja no ho és, ja que la globalitat de la muntanya es contempla amb major nitidesa a la distància i no des del seu cim; com veure-la des de la distància i situar-se al seu cim alhora?). La precisió i equilibri de Koroliov, descendent artístic de Neuhaus i Yudina, està fora de dubte. Manifestant una immensa devoció cap a l’obra, es desplaçava per les tecles amb gran cautela davant dels perills tímbrics del piano, mantenint rigor en l’arquitectura fugada i oferint constantment una notable nitidesa polifònica que dibuixava amb claredat el rigorós pensament contrapuntístic de Bach. Des de la primera fuga, el pianista rus va mostrar una acurada administració del pedal, i una subtilitat expressiva amb un rubato gairebé imperceptible. Ja en aquesta primera fuga Contrapunctus I –especialment en l’abrupta interrupció del discurs en els silencis– vam poder comprovar que es tracta d’un intèrpret molt particular. Koroliov és angoixant als silencis i asfixiant en l’absència d’aquests, amb una fluïdesa de vegades molt assolida, i en d’altres moments exasperant. A mesura que enllaçava fugues i cànons, va anar confirmant aquesta sensibilitat impenetrable. La gran articulació de contrastos en molts passatges fins a la novena fuga era sorprenent; de vegades mitjançant un ritardando difícil de comprendre, d’altres amb atacs extemporanis. En les “fugues mirall”, fugues 12 i 13 Contrapunctus inversus, les manipulacions contrapuntístiques són d’audàcia inèdita i el pianista les va traduir amb una minuciositat admirable, però filtrada per una comprensió rara i inexplicable. Hom tenia la sensació de que anava desapareixent la sala, després ell, a continuació el piano… fins a quedar flotant suspesa una inefable arquitectura abstracta en un espai no local.

Al final s’interromp la triple fuga inacabada (Fuga a 3 Soggeti). El pianista va saber transmetre –en el seu únic moment de lluminosa desimboltura gestual– la indefinició d’aquest compàs suspès per la mort, deixant que fos el silenci dramàtic qui arrodonís l’obra. L’auditori, amb una notable entrada de fidels del piano de Koroliov, li va dedicar un càlid comiat.

Forkel escrivia a la seva biografia de 1802 sobre Bach la coneguda sentència dedicada als alemanys: “enorgulleix-te, pàtria; enorgulleix-te, però sigues també digna d’ell!”. Qui és avui, digne d’ell? Koroliov ignora les males maneres de la nostra oïda contaminada, presentant un Bach inflexible i a contra corrent perquè els temps que corren són ingràvids i de vulgar obscenitat emocional. Un fred esotèricament medieval recorre les mans de Koroliov, com ho fa el pensament enigmàtic de Bach a l’Ofrena Musical i més intensament encara en aquest testament per iniciats que és L’Art de la fuga. Potser una vida no és suficient per iniciar-se en aquesta obra. Però desconec quants anys són necessaris per iniciar-se en el discurs pianístic de Koroliov.

Diego Civilotti
Núvol