Cerca de crítiques

Enquesta

La festa de la percussió

19/2/2016 |

 

Programa: Esmuc Ensemble

 

Sampler Sèries aposta per l’Esmuc Ensemble, dirigida per Lorenzo Ferrándiz i formada per percussió, vents i un contrabaix. Van estrenar dues obres d’autors relacionats amb l’Esmuc: Pablo Carrascosa i Daniel Portelli. Varèse i Xenakis completaven el programa.

El concert d’ahir al vespre va ser una demostració de la força i el talent que es couen a l’Esmuc. L’Esmuc Ensemble, liderada pel percussionista i director especialitzat en música contemporània Lorenzo Ferrándiz, ens va fer remoure allò més íntim de l’ànima humana: mai havíem sentit un concert dedicat amb tanta mesura a la percussió, unes sonoritats que ens transporten als nostres orígens, apel·len en gran mesura el nostre inconscient col·lectiu ancestral i provoquen una resposta inevitable per part nostra, ja sigui davant de la bellesa o la lletjor.

El concert combinava clàssics del segle vint com Innais Xenakis i Edgar Varèse, amb estrenes de compositors vinculats en major o menor mesura a l’Esmuc: Daniel Portelli i Pablo Carrascosa. El programa estava dedicat a la relació entre la música i l’arquitectura, que es feia palesa, especialment, en l’estructura de les obres. La peça que més evidenciava aquesta relació fou la de Pablo Carrascosa, Less is more.

Recordem la relació que els pitagòrics van establir entre la matemàtica i la música, que esdevé el camp de batalla entre la raó i l’instint i, com recordava Schopenhauer a propòsit de Leibnitz, és un “exercitium arithmeticae occultum nescientis se numerare animi” (“Un exercici d’aritmètica en què la ment no sap que està comptant”) –però, per al filòsof de la Voluntat, la música també és, a banda de ser la manifestació del Wille, “exercitium metaphysices occultum nescentis se philosophari animi” (“Un exercici inconscient de metafísica, en què l’esperit no sap que filosofa”). En qualsevol cas, la música, és un art transversal que és capaç de connotar les altres arts, perquè no interfereix en el seu discurs, sinó que el reforça. La música que vam sentir ahir al vespre no s’allunyava gaire del concepte de música programàtica –salvant les distàncies, ja que emprem una terminologia que Eduard Haslick va establir el 1851 respecte la música absoluta, que no vol representar cap idea. És programàtica en el sentit que evocava esquemes geomètrics, sons reconeixibles, o la immensitat d’un edifici.

Amb l’escenari de la sala 2 disposat per a un concert de grans dimensions en l’àmbit de la percussió, els llums es feren fonedissos i sonà una obra de música electrònica pura, Poème électronique per a cinta, de Varèse, compost el 1983 per a un espai concret, una exposició a Brusel·les, amb 425 altaveus sonant alhora, encara que ahir la vam sentir adaptada a la Sala Oriol Martorell. Provoca una sensació espaial molt intensa, amb sons que podíem reconèixer, com sirenes, brunzits, campanes, gotes d’aigua, elements percudits, sons sinusoïdals i, fins i tot, la intervenció de la veu. És una obra amb dinàmiques generalment planes que volen expandir el nostre pensament sense interrompre’l de forma brusca per fer un viatge a través de la matèria.

La segona obra que es va representar va ser Ionisation, del mateix compositor francès. És una obra cabdal per a la literatura per a percussió –de fet, la primera que s’escrigué per a grup de percussió-, que no només impressiona visualment, per les dimensions i formes dels instruments i les coreografies que es generen durant la interpretació, sinó que és una catarsi col·lectiva. Hi trobem la sonoritat autèntica de Varèse, la de la ciutat, la industrialització, les sirenes i nous sons que fins al moment no s’havien utilitzat, així com molts clusters al final de la peça que foren revolucionaris. Varèse és capaç de treure el màxim profit tímbric i colorístic a tota la massa percudida.

Tot seguit va arribar l’obra de Daniel Portelli, molt original per la combinació dels instruments: trombó, trompeta i dos percussionistes, una barreja molt difícil d’amalgamar a nivell de color, però que Portelli va dur a l’excel·lència. Destaquen especialment els sons subtils amb el xilòfon, fet que remarcaven la voluntat del compositor de comparar la seva obra amb un eixam d’ocells, així com una suau brisa que emetien els vents.

La primera part es tancava amb l’obra de Pablo Carrascosa Less is more, un homenatge a Mies van der Rohe que es podia “sentir” i “veure”. L’obra, per a percussió, vents i un contrabaix està composta amb poc material però molt ben treballat, arribant, a la sofisticació, sense deixar de banda la influència del Death Metal. És una obra feta a base de pinzellades, suggeriments, acompanyada d’un vídeo molt minimalista que retratava molt bé la filosofia de Van der Rohe. La interpretació va ser neta i precisa, i demostra el talent que hi ha a l’Escola. Cal demarcar la direcció de Ferrándiz, que ho feia amb un click, un metrònom especial per fer quadrar el ritme de la partitura amb la peça visual. El resultat va ser extraordinari.

A la segona part va tornar a sonar Xenakis, amb Okho, una obra impressionant per a tres percussionistes (Alba Rodríguez, Pau Montané i Pere Cornudella) que van brodar la interpretació. El so es convertia en dansa, i el diàleg entre els tres era tan fluït que se t’enduia. És una obra amb moltes parts a l’unísson, i el so anava totalment quadrat. Es nota que la feina prèvia va ser àrdua però profitosa.

Mycènes Alpha és una altra obra de Xenakis per a cinta i projeccions molt curiosa, en què la música ressegueix unes línies, que poden ser un embull de ratlles o dibuixos linials, disposats a diferent altura, que podíem veure alhora que sentíem la seva plasmació en música. Comença amb un so molt distorsionat que segueix amb un espectre molt ample, amb zones molt agudes i d’altres molt greus. El joc de dinàmiques és molt ric i suggeridor, en un passeig visual i auditiu molt ric d’experienciar.

El concert es cloïa amb Intégrales, de Varèse, per a vent i percussió. El clarinet iniciava una melodia que podríem qualificar de bella –fins on és possible al segle vint-, a la qual s’hi anaven afegint els altres instruments per emetre un so dissonant, però no especialment dur. Després fou el trombó qui inicià la línia que els altres seguirien. És una música amb un volum elevat, amb pocs canvis de dinàmiques, i un diàleg entre la polifonia i la homofonia. L’Esmuc Ensemble va demostrar, una vegada més, la seva vàlua interpretativa, i Ferrándiz es va guanyar un fort aplaudiment.

Sampler Sèries s’està consolidant com un cicle de referència a Catalunya, amb una afluència de públic molt destacable. El proper concert serà dimecres 3 de març a les 20.30h a la Sala Pina Bausch del Mercat de les Flors, amb l’espectacle “We spoke”, liderat pel percussionista Serge Vuille i amb els ballarins Núria Guiu i Manuel Rodríguez, que interpretaran Bernhard Lang, Larry Polansky i el mateix Serge Vuille.

Aina Vega i Rofes
Núvol