Cerca de crítiques

Enquesta

Sabadell, reivindicant la cobla

9/2/2016 |

 

Programa: Obres d’Oltra, Acuña, Moraleda, Serra, Casals i Martínez Comín.

Lloc i dia:Teatre Principal de Sabadell. 7-2-16

Jep Barceló, narrador. Jordi Figaró, tenora. Cobla Simfònica de Catalunya. Jordi Molina, director.

 

La Cobla Simfònica de Catalunya fundada l’any 2002 presentava el seu setzè programa en producció pròpia al Teatre Principal el passat diumenge. Conduït per les il·lustratives i acurades intervencions de Jordi Saura, el concert concentrava els pols d’atracció del gènere: des de la transcripció a les composicions expresses; des de la cançó a la suite i al poema simfònic; des de la influència wagneriana i postromàntica en general a la sardana i la música tradicional catalana en particular; des del lirisme apassionat a les fanfares esclatants; des del tutti més simfònics al lluïment solista de la tenora.

En aquesta darrera vessant cal destacar la intervenció del sabadellenc Jordi Figaró com a solista de Romança de Joan Lluis Moraleda. Fraseig, domini del registres i l’homogeneïtat en la línia van fer-se evident en una composició poliseccional que combina l’alenada melòdica popular amb un tractament de fantasia de concert hereu del Romanticisme.

En conjunt la vetllada va assolir l’ estàndard sonor satisfactori habitual, amb menys efecte de saturació sonora d’una formació que, recordem-ho, està pensada per tocar a l’aire lliure. No obstant, va planar una sensació de falta d’assaig en passatges de difícil concertació rítmica i en la motricitat de motius i cèl·lules breus del Poema urbà de Vicens Acuña. Una obra, per cert, més evocativa que descriptiva, suggerent, la més dissonant del programa i que s’inseria entre les Variacions característiques de Manuel Oltra i la Glossa sobre Pere Gallerí de Joaquim Serra. Cal felicitar l’organització per la varietat de compositors i els eixos de programa de cada cita però hi ha figures contemporànies i plenament accessibles com Marc Timón o Josep Pascual i Triay que voldríem escoltar més sovint.

Tot plegat confluïa a la segona part en un homenatge al Canigó com a emblema de catalanitat gràcies a la sardana Sant Martí del Canigó de Pau Casals i a la selecció dramatitzada de l’obra verdagueriana inclosa en la música incidental de Fèlix Martínez Comín. Jep Barceló recitava amb l’excel·lència que el caracteritza en una sessió tenyida d’un civisme cultural sabadellenc que malauradament no aconsegueix ésser exportat a comarques. El circuit català segueix essent poc receptiu a cites com la present.

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell