Aquest és el mes dels tenors accidentats. Mentre al Liceu Gregory Kunde oferia, en fase de recuperació d’una lesió al turmell, el primer dels dos concerts de l’Otello de Rossini, Juan Diego Flórez anunciava al públic del Palau que actuaria amb una costella fracturada. El tenor es va afanyar a aclarir que, tret del dolor que sentia al respirar, estava en condicions de poder complir amb el programa previst. Al final tot es va acabar en apoteosi, amb la interpretació en l’últim bis d’Ah!, mes amis, l’ària dels nou do de pit de La fille du regiment de Donizetti, que va fer posar el públic dret.
  Simpàtic i bromista, el divo peruà va adoptar la postura del confident que explica els seus problemes i sap que això funciona. «Em vaig fer aquesta lesió jugant a futbol», va explicar dimecres davant un auditori que va quedar immediatament atrapat pel seu joc de seducció. Per sort, el color i el to envellutat de la seva veu i la facilitat per desenvolupar-se en el registre més alt, units a un centre cada vegada més poderós, estaven en perfecte estat de revista. L’immaculat fraseig i els seus cristal·lins aguts van tornar a meravellar un auditori entregat a un programa que va viatjar des de Mozart fins al repertori romàntic francès i que va incloure proeses del bel canto i algunes peces del seu disc Italia, dedicat a la cançó popular i les napolitanes.

PRIMERS BRAVOS / L’inici, acompanyat del pianista Vincenzo Scalera, amb el lament Miserable, el va situar en el tram mozartià. El cantant va exhibir la seva depurada tècnica i una adolorida expressivitat. Però va ser amb Gounod i Massenet on van esclatar els primers bravos. Les cèlebres àries Salut! Demeure chaste et pure (Faust), Pourquoi me réveiller? (Werther) i L’amour… Ah! Léve-toi soleil! (Roméo et Juliette) van tancar una gran primera part. En una continuació més festiva, en què es van incorporar el brillant Avi Avital (mandolina), Ksenica Sidorova (acordió) i Daniel Formada (percussió), no van faltar Arrivederci Roma i l’aclamat O sole mio, abans d’arribar a una cançó de Donizetti i un bolero de Rossini, i tancar amb una espectacular peça d’El barber de Sevilla. En els bisos va empunyar la guitarra per interpretar Bésame mucho i La flor de la canela. L’esmentada ària de La fille du régiment, en l’última propina, va provocar el deliri del públic i el llançament de rams de flors a l’escenari.