Cerca de crítiques

Enquesta

El Quatuor Ebène. Més elegància francesa

4/2/2016 |

 

Programa: Quatuor Ebène

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

Dissabte passat, el Quatuor Ebène va oferir un espectacular concert de prop de dues hores a la Sala Oriol Martorell de l’Auditori. El programa va incloure algunes de les grans obres del repertori per a quartet de corda.

L’Auditori ens està oferint darrerament una bona selecció de quartets de corda francesos amb intèrprets joves però de gran qualitat. La temporada passada, sense anar més lluny, vam poder gaudir del Quatuor Ardeo. Enguany són els quartets Zaïde i Ebène els qui visiten la nostra ciutat.

Fundat l’any 1999 al Conservatori de Boulogne-Billancourt, el Quatuor Ebène està format per Pierre Colombet, violí, Gabriel Le Maggadure, violí, Adrien Boisseau, viola i Antoine Lederlin, violoncel. No es pot dir precisament que es tracti d’una formació desconeguda, donat que al llarg de la seva carrera ha guanyat premis prestigiosos, com ara el Concurs de Música de l’ARD el 2004, el premi de la Fundació Karl Klinger i el premi Belmont de la Fundació Forberg-Schenider, fundació a la que està vinculada des d’aquell moment. L’any 2009 el quartet va ser nomenat «revelació de l’any» pel BBC Music Magazine gràcies al seu enregistrament de quartets de corda de Ravel, Fauré i Debussy.

L’actuació del Quatuor Ebène va esdevenir impecable des del compàs zero, sortint a l’escenari perfectament concentrat i afinat. La primera obra que es va sentir va ser el Quartet de corda en Do major, op. 20 núm. 2 (Hob. III:32) de Franz Joseph Haydn. Aquesta composició, que consta de quatre moviments, va ser escrita el 1772 i defuig l’estil preclàssic amb un cert retorn a la sonoritat del Barroc, cosa que Haydn va aconseguir amb l’ús controlat del contrapunt i la inclusió d’una fuga al darrer moviment. El primer temps, Moderato, és molt adequat a les maneres exquisides del gust francès. El segon temps Capriccio – Adagio, combina diferents caràcters i emocions. Entre elles, un tema malenconiós i reflexiu i una posterior immersió a semblança del pertorbador món oníric de Johann Heinrich Füssli. El tercer temps Menuet: Allegro – Trio conté material del segon i el quart és, com hem dit, una Fuga a Quattro Soffeti – Allegro que va ser interpretat com en un murmuri.

La segona obra que vam poder escoltar va ser el conegut Quartet de corda en Sol menor, op. 10 de Claude Debussy. Ens atreviríem a dir que va ser aquí on el quartet Ebène va mostrar més precisió i millors qualitats expressives, fent sorgir amb versemblança l’amalgama d’elements orgànics característics de l’estil del compositor francès, així com l’orquestració subjacent a l’escriptura a quatre parts.

Sentint el quartet Ebène ens venien al cap les paraules de G. W. F. Hegel (1770 – 1831), quan en la primera part de les seves Lliçons d’estètica manifestava que «el talent musical acostuma a revelar-se molt aviat en la joventut, quan el cap és encara buit i es donen poc moviments de l’ànim, podent assolir alçades molt importants abans que l’esperit i la vida hagin arribat a l’experiència de si mateixos. I observem també que, en molts casos, és compatible una gran mestria en la composició i l’execució musical amb una notable falta d’esperit i caràcter». Tot això ve al cas constatant la joventut dels integrants de la formació cambrística, gens incompatible amb l’alta qualitat poètica de les seves maneres interpretatives.

La segona part del concert va estar dedicada en exclusiva al gran Quartet de corda núm. 14 en Do sostingut menor, op. 131 de Ludwig Van Beethoven. Es tracta, com és sabut, d’un chef-d’oeuvre del repertori de cambra que al seu temps no va ser especialment apreciat, però que fou el preferit, d’entre les seves darreres obres, pel propi compositor. Escrit el 1826, un any abans de la seva mort, Beethoven va dedicar el quartet al baró Joseph Von Stutterheim en agraïment per haver acceptat el seu nebot dins l’exèrcit després d’un intent de suïcidi.

El primer moviment Adagio ma non troppo e molto espressivo és una fuga d’una expressivitat excepcional. Concretament, els compassos 63 al 82 ens semblen una de les expressions més corprenedores de la malenconia i la solitud escrites mai en música.

De tota manera el Quator Ebène no ens va semblar aquí especialment inspirat. Potser la causa d’això va ser el repte d’interpretar una obra de les dimensions colossals del Quartet núm. 14. En tot cas ens va semblar més tímid del que esperàvem. Aquesta timidesa, però, va anar desapareixent i esdevenint agosarament a mida que avançaven els moviments, convertint-se finalment en un ímpetu una mica descontrolat.

Xavier Alern
Núvol